Durant una d'aquelles tardes soporíferes al Congrés, que també n'hi ha, en una conversa de companys d'escó, en la intimitat de l'hemicicle quasi buit, l'amic Joan Tardà em va fer una confidència: «a Esquerra no ens interessa governar Catalu-nya», la meva reacció va ser un exabrupte -collons-, i a l'instant en Tardà, conscient que havia estat massa sincer, va matissar «mentre estigui fiscalitzada pel Montoro, tant se val, que governi la dreta, que entre ells s'entenen». Durant força temps vaig tenir aquesta frase com a premissa prèvia a qualsevol anàlisi i només així s'explica la candidatura a les eleccions de fa cinc anys, on Esquerra i Convergència van concórrer units a unes eleccions al Parlament amb el nom de Junt pel Sí. Dilluns el President «vicari», en el discurs de comiat, en el que podríem considerar el seu testament polític, va pronunciar una frase similar: «Parlo... des de la profunda convicció... que un dels obstacles per a la independència és la mateixa autonomia», dies abans ja parlava dels problemes per assolir la independència en tenir Mossos i funcionaris. En poc temps hem passat de construir estructures d'Estat a abominar-les.
Aquesta és l'explicació del perquè els diferents col·lectius independentistes estan en guerra permanent. Ara que ja tenen clar que no s'autodeterminaran. Ara que han descobert que quan els seus emissaris van pel món a parlar amb representants de governs es troben amb preguntes incòmodes com: «Vostè que té la competència en presons, per què diu que el responsable de l'empresonament és el govern d'Espanya? Al seu país no hi hauria jutges? Quants policies diu que té? 16.000, però si al meu país no en tinc tants. I què diu?, que té competència exclusiva en Cultura, Salut, Educació, atenció social...? Què diu, que té diversos dials de ràdio i televisió pública? Aleshores, per què vol ser independent?». «Per què hi tinc dret, perquè em roben, perquè no tinc una cadira a la Unió Europea i perquè tampoc la tinc a les Nacions Unides. I a més se'ns persegueix quan no complim les seves lleis injustes, som com els afroamericans als Estats Units dels anys 60». «Ah, d'acord, entès...», i a partir d'aquest moment s'acaba l'empatia que pel seu moviment pogués tenir l'interlocutor. Han descobert que Espanya és un país prestigiós i respectat al món, i són conscients que ningú amb responsabilitats els farà costat.
El President «vicari», seguint les instruccions de Waterloo, ha portat la Generalitat al límit de l'esperpent. Una institució prestigiosa en el passat pròxim, enveja de les diferents regions d'Europa, és avui només una repartidora de molts milions d'euros per nodrir el seu moviment nacional populista, per comprar voluntats i tocar la fibra als ciutadans. Fins al punt que gent que aplaudia la dictadura del general colpista, avui abraça la causa amb gran entusiasme. L'independentisme processista ha de triar, o diners o revolució. A l'hort i a la vinya no s'hi pot ser. Si realment volen plantar cara «a l'Estat opressor» no es pot ser el màxim representant de l'Estat a Catalunya. Tota la resta és fanfàrria, soroll i poca cosa més, per a consum intern, però amb nul·la credibilitat política arreu del món.
No es presentaran a les eleccions per defensar el mandat de l'1 de Octubre, no, és presentaran per avançar cap a la independència, es presentaran per continuar mantenint el poder i disposant d'una quantitat ingent de recursos. Allò que a vostè i a mi ens interessa passa a un segon terme, la salut, l'economia, l'educació, el benestar social, el treball... són una rèmora que s'ha d'administrar, distreu recursos i comporta molts maldecaps.
Dilluns va ser un dia molt trist per als veritables patriotes del país. Un President de la Generalitat que es cregués la institució que representa no s'hauria deixat inhabilitar. En primer lloc, com van fer tots els alcaldes, que cínicament surten ara a defensar-lo, hauria obeït els requeriments de la junta electoral. Però encara més, un President que ho fos de veritat, abans de Nadal hauria dissolt el Parlament, però el «President legítim» li ho va impedir perquè les enquestes no els eren favorables. Un President que tingués un mínim sentit institucional dilluns hauria dissolt el Parlament, però del que es tracta és de fer-se la víctima, fer-ho durar un parell de mesos més a veure si canvia el vent i les eleccions els són més favorables.
Les i els ciutadans ja comencem ha estar més que tips que els serveis més elementals no funcionin. De mica en mica va aflorant el procés de decadència on ha caigut el país en els últims deu anys. Ves que no tinguem sorpreses, el llacet groc no ho pot tot.
