Fa anys que varen tancar, però cada cop que passo per davant de la seva antiga botiga els trobo molt a faltar. Era, per mi es clar, la meva botiga de referència al carrer Major de Berga, al costat de l´entranyable Granja Benasac també avui desapareguda on quan no hi havia la llet embotellada anaven a buscar-la amb la típica i lletera. A Cal Pepis venien els diaris i revistes, estaven oberts set dies per setmana, no tancaven quasi mai, només tres o quatre dies a l´any quan no hi havia premsa, no paraven mai de treballar,

Anar a Cal Pepis era un ritual, sobretot a mitjans dels anys setanta, desprès de la mort del dictador militar Franco, els anys de la transició, allà era on arribaven, primer, les noticies impreses a Berga, tenien tota la premsa barcelonina i el Regió7 es clar, de Berga venien a les desaparegudes revistes com: l´Interval (revista de musica animada per Joan Cortina o El Vilatà del director Ramon Viladomat i evidentment l´Erol, que sortosament encara s´edita quatre cops per any. En aquest establiment també venien roba de la que tenien un bon assortit. Era curiós com els diumenges, hi anaven a comprar, bàsicament homes, camises mitjons o... més coses per una urgència de la que no havien tingut cura abans durant la setmana.

Sempre hi anava a comprar la premsa amb les germanes Adelina i Montserrat Casals Cinca, quan podíem fèiem la xerradeta, ep¡ si no tenien compradors. Si parlessin les germanes Casals tenen un pou d´anècdotes com: de com es va exhaurir l´Interviu de la Marisol o de la gentada que va anar a reservar l´Hola del casament de la Diana de Gales... També en tinc una de molt divertida, un dia un dels pares de la Constitució espanyola, exfundador de Bandera Roja, passat als comunistes del PSUC, després ministre de Cultura del PSOE, en Jordi Solé Tura, el vaig tenir de professor de Dret Polític a la facultat... doncs en Solé Tuta, un diumenge al matí, el vaig trobar a la plaça de les Fonts, volia comprar diaris, em va dir on puc anar, li vaig dir a Cal Pepis, per suposat, li vaig dir és una botiga de roba que venen diaris... amb la cara de sorpresa que va fer, vaig acompanyar-lo i vaig dir-li que la filla de la casa també havia estat alumna seva... els temps han canviat, quan em trobo les «Pepis» pel carrer sempre xerrem, enyoro i sempre enyoraré la seva entranyable botiga - quiosc.