Les xifres de la desconfiança són rotundes. Gairebé la meitat de la població a Espanya (47%) es nega a vacunar-se de la covid-19 i el 13% més dubta de si és necessari fer-ho, segons l'enquesta del CIS. Un altre estudi de la Universitat de Barcelona i l'Observatori Social de La Caixa retrata una realitat similar: només el 29,5% afirma que es posarà la vacuna ràpidament quan aquesta estigui disponible; la gran majoria prefereix esperar-se un temps (56%), o bé afirma que no es vacunarà (14,1%).
Curiosament, ser dona -que es contaminen menys-, menor de 65 anys, no sentir una por atroç d'emmalaltir i desconfiar de les declaracions de les autoritats són factors que influeixen en no estar-hi prest. Confesso, doncs, que em trobo dins d'aquest perfil: tinc por de vacunar-me. Però, alhora, em sento responsable de posar-me la vacuna per contribuir a frenar la proliferació de la malaltia. Així doncs, ¿què plantejo?
Si a Catalunya el suport als plans de vacunació dels nens arriba a un rotund 95%, ¿per què desconfiem de les vacunes de la covid-19? En primer lloc, pel nivell de desconeixement de la malaltia. Ho resumiré en una única pregunta: ¿per què el virus de la covid-19 pot no ocasionar cap símptoma a algunes persones i, en canvi, matar-ne d'altres, després d'una agonia de sofriment? ¿El poc coneixement difós té una cosa per veure la possible efectivitat de les vacunes?
Continuo: tot i que els científics treballin a consciència, la cursa per produir vacunes està relacionada amb els beneficis econòmics que els laboratoris volen aconseguir.
I, finalment, l'alt grau d'improvisació i les contradiccions en les quals han sucumbit els governs (el d'aquí i el d'allà) suposen un fre afegit. No dubtem de la seva bona intenció, comprovem el seu nivell d'errors i encerts.
Solució: informació certa i continuada, transparència, reconeixement de les limitacions, comunicació. Es tracta de recuperar la confiança perduda i, ara com ara, els discursos grandiloqüents polítics buits de contingut hi juguen en contra.
