La sinceritat dels nens és el camí més recte quan se circula per realitats amb revolts. Una tarda de dissabte, amb el centre de Madrid ple de gent i l'enigmàtica Julia de Plensa com a muda testimoni, una nena de 8 anys pregunta al seu pare:
-Però... escolta, ja se sap que som a Espanya, no?
-Sí, és clar que se sap.
-Llavors...?
El llavors i els seus punts suspensius venien a tomb de la quilomètrica bandera que l'Ajuntament ha colat aquest any amb l'excusa de la il·luminació nadalenca. Són temps d'afirmació patriòtica a la capital del regne, de mostrar-se més espanyol que ningú, i notar l'alè de Vox al clatell potser va motivar l'alcalde Martínez. O no, potser està convençut -i orgullós- d'aquesta ostentació. Donant-se la circumstància que les banderes -totes- em provoquen més aviat urticària, aquesta extemporània demostració lluminosa em porta a la memòria no l'aguiló -que també podria-, però sí el pollastre monumental que va organitzar aquesta mateixa dreta durant el primer Nadal amb Manuela Carmena com a alcaldessa. L'absència de camells en la cavalcada, els escassos motius nadalencs i una estètica poc usual en la indumentària dels Reis Mags van desencadenar una onada de crítiques en què aquell tuit de Cayetana Álvarez de Toledo, clamant: «No t'ho perdonaré mai, Manuela Carmena, mai», va batre tots els rècords.
Suposo que avui la defenestrada portaveu del PP a qui no perdona és a Pablo Casado per cessar-la, però no crec que tingui cap problema amb aquest fluorescent vermell i groc que il·lumina diàriament la nit madrilenya. I jo em pregunto si aquesta no és també una manera de contaminar la tradició que tant defensen els campions de la pàtria. Perquè si una vegada una nena de 6 anys -la filla de Cayetana- va descobrir que el vestit de Gaspar era fals, que ara una altra de 8 anys -la meva filla- hagi d'incorporar els colors d'una bandera als seus records nadalencs tampoc m'entusiasma. ¿No podrien deixar-nos una mica en pau, almenys per Nadal?
