Mirar anuncis i, quan els interrompen, molestos fragments de pel·lícula. Aquesta és la sensació que vaig tenir intentant veure «La sombra de la traición», amb Richard Gere, aquesta setmana a Telecinco. Quan se'm van inflar els nassos vaig començar a comptar: 70 anuncis o autopromocions en 41 minuts (de les 23 hores i 47 minuts a les 12 hores i 28 minuts), dels quals 22 de publicitat -en un bloc de 8 minuts i un altre de 14 minuts- i 19 de pel·lícula. Si s'analitzés el conjunt de la pel·lícula la relació seria diferent i suposo que legal. Però això no treu que si algú va veure només aquests 41 minuts es va empassar més anuncis que pel·lícula. Un bloc de publicitat va metrallar 44 anuncis i autopromocions. ¿Qui es posa a veure una pel·lícula si en qualsevol moment et poden fer empassar 44 anuncis seguits? Així només es pot veure la tele si a algú li agraden molt els anuncis. Si això passa, l'espectador ha d'estar molt empipat quan l'interrompen els anuncis per posar-li fragments de pel·lícules. Seguint aquesta mateixa lògica podrien fer canals només de publicitat i així no hi hauria interrupcions. Els mirarien persones absolutament perfumades -dels 70 anuncis analitzats la gran majoria eren de colònia- en solitud. Que Telecinco fos propietat de Filmin ho explicaria, si no és així no s'entén.
