No estic d'acord amb aquell hashtag que diu que #SpainisaFascistState, entre altres raons perquè si això fos veritat aquest lema no apareixeria tranquil·lament en espais públics o a les xarxes socials de persones perfectament identificables. Dit això, tampoc crec que el Regne d'Espanya sigui, com diuen, una democràcia plena, perquè el mateix concepte de democràcia plena és molt discutible i perquè és evident que la democràcia espanyola és manifestament perfectible.
I és que la democràcia com a concepte no és d'on/off, no és com està embarassada, que o ho estàs o no ho estàs, és bastant més complicat i modulable. Més que un estat o punt d'arribada, és un camí en el qual les societats sempre poden (i han de) fer passes endavant. La idea de democràcia -recordem-ho- va molt més enllà de l'estricte fet electoral, té a veure amb el respecte a la llibertat d'expressió i al dret de protesta, amb la separació de poders, amb l'existència de contrapesos legals i socials, amb la ductilitat i adaptabilitat del marc jurídic, amb els mecanismes que garanteixin la protecció de les minories (també les territorials!), amb uns mínims d'equitat socio-econòmica, amb el nivell d'instrucció general, amb la correspondència entre el cens electoral i la realitat o amb la seguretat (també sanitària...) alhora d'anar a votar.
En tots aquests camps la democràcia espanyola i la catalana (que n'és, ens agradi o no, subsidiària) tenen amplíssim marge de millora. Ara, per exemple, a les portes d'unes eleccions que sembla que seran d'aquí a menys de tres setmanes, la convocatòria presenta deficiències democràtiques notables. Em primer lloc perquè l'univers electoral no es correspon amb els habitants reals del país en quedar-ne excloses prop d'un milió (!) de persones que, si bé viuen aquí de forma estable i permanent (la majoria des de fa molts anys), no podran votar en no disposar de la nacionalitat administrativa espanyola. És un problema gravíssim, que va a més i que exigeix reformes estructurals que permetin vincular els drets polítics a la ciutadania real, és a dir al veïnatge efectiu, al padró en definitiva. La segona gran bossa d'exclosos són les aproximadament 300.000 persones que resideixen a l'exterior per motius diversos i que amb l'actual sistema tenen complicat o molt complicat fer efectiu el vot. A aquests dos importants col·lectius s'hi afegeixen ara, amb l'emergència sanitària, les prop de 200.000 persones (dades del Síndic de Greuges) que podrien estar en quarantena el dia de les eleccions i totes aquelles (cents de mils?) que podrien renunciar a exercir el dret al sufragi per por a encomanar-se el covid-19. Una por potser poc fonamentada, perquè es prendran totes les mesures i més per evitar situacions que facilitin el contagi, però absolutament comprensible donades les circumstàncies.
No, el 14 de febrer no serà la festa de la democràcia. Tot i que jo -ho admeto- en política com al rugbi, com més enfangat està el terreny de joc, més motivat surto a votar.
