El FNC és un partit que va tenir més importància al segle XX que no pas al XXI. Afirmació que em recorda el professor Joan Baptista Culla, que ara malalt, ha decidit escriure les seves Memòries, que són més un dietari, on recull les anotacions diàries del que li passava dia a dia, encara que només fossin dues ratlles. En l'esmentat dietari, l'historiador reconeix que no té mentalitat del segle XXI. Robert Surroca, arxiver del FNC, va explicar com el partit s'havia trencat i alguns dels seus militants van passar al PSC, d'altres a l'antiga Convergència i fins i tot alguns a l'ERC. Reduïts, doncs, a la mínima expressió, van fer un acta de defunció i van decidir no utilitzar més les sigles del partit. Ara, refundat de nou a Ripoll, la llista del nou FNC anava encapçalada per l'independent Albert Pont, president del Centre Català de Negocis, economista i empresari, autor del llibre Delenda est Hispania, sobre el que l'Estat ens amaga de la independència de Catalunya, amb un interessant pròleg de Salvador Cardús. Sens dubte, el llibre supera el discurs oficialista del sobiranisme català. El número 2 va ser per Jaume Nolla Martí, de RAC1, premiat el 2015 com a professional de l'any per Ràdio Associació de Catalunya i popular per la seva interpretació del senyor Marcel·lí, acompanyant Toni Clapés. El partit va reunir el nombre de signatures necessàries per poder-se presentar en les quatre circumscripcions.
Aquesta decisió no va fer cap gràcia als antics militants, però la campanya que van patir per part d'altres partits les darreres setmanes abans de les eleccions del 14F, en trobar-se un convidat inesperat, ha estat gairebé vomitiva, amb un intent que no ocupés el seu espai polític, però em sembla que es van passar de frenada. Amb això no vull pas dir que no hi hagin alguns elements díscols i xenòfobs dins del partit, com també es dona en altres casos, però si ens remetem al programa electoral, no hi veig res estrany en aquest sentit. Molt més perillosa em sembla la Llei Macron contra el separatisme, que pretén controlar el conjunt dels ciutadans, mentre el Front Nacional francès l'ha considera una llei tova, els comunistes s'hi han oposat i el partit governamental es pot presentar com a centrista, quan la llei és molt dura i frega postulats xenòfobs. Dins del programa, el FNC es mostrava en contra de les transmissions patrimonials, ja que sobretot perjudiquen les classes baixes i als jubilats (amb les altes ja sabem que no si atreveix cap dels partits de govern autoanomenats progressistes) i pel que fa a la immigració la proposta del FNC és molt semblant a la de la majoria de partits considerats demòcrates a Europa. Com a observador em dona la sensació que els que tenen una forta necessitat d'obtenir una cadira per damunt del seu ideal polític donen fàcilment el calbot de feixistes als rivals i frivolitzen qüestions serioses. Es perden els papers i es consideren masclistes i homòfobs contrincants polítics que no ho són. L'expresident Josep Tarradellas anomenava dictadura blanca a determinats mitjans i partits polítics que llancen consignes perquè quallin i s'imposin. Els que tenen la valentia d'oposar-s'hi són desautoritzats socialment.
