Els tres principals problemes d'Espanya, segons els espanyols consultats pel CIS, són la situació econòmica amb el seu correlat d'atur, la pandèmia i tot el que es relaciona amb la sanitat, i la pèssima actuació d'uns polítics incapaços d'entendre's. Apareixen força més avall l'educació, la immigració i la independència de Catalunya, aquesta citada per menys del dos per cent.
I la monarquia? L'arcaica institució només s'esmenta com un dels tres primers problemes per un 0,1% dels enquestats. Vet aquí el grau de preocupació social pel fet que Espanya sigui un regne, amb el fill de l'emèrit viatger com a cap coronat de per vida si així ho vol, i no una república amb un president electe i amb temps de mandat limitat.
Si preocupa tant poc, ¿caldrà considerar sorprenent que se'n parli fins la nàusea? No tant, si pensem que també es parla fins la nàusea de les lesions dels jugadors del Real Madrid, de l'embolic mental de la plantilla del Barça, o del futur equip de qualsevol estrella del futbol. No s'esmenta aquest ni cap altre esport en les respostes espontànies dels enquestats.
Tampoc no diuen res sobre els concursants de la Isla de las Tentaciones o els odis africans que escenifica el zoològic de Sálvame, però només cal parar l'orella per comprovar quanta gent segueix amb passió totes dues coses. Futbolistes i famosos ocupen el temps i la curiositat del personal, però només com a entreteniment. Si els oferissin una garantia de salut i prosperitat per a la seva família a canvi de desenganxar-se'n, la gent, que és més seriosa del que de vegades aparenta, no ho dubtaria gaire.
Llavors, per què hi ha un debat tant aspre sobre la monarquia? Per què s'engarjola els qui la ofenen i per què hi ha qui s'arrisca a què l'engarjolin per ofendre-la? Entre uns i altres li han atorgat una categoria mítica quasi religiosa, tot i saber en el fons que passar de rei a república, o de república a rei, amb prou feines fa pessigolles a les desigualtats del capitalisme extractiu i a la visió patrimonial d'Espanya sobre Catalunya.
