El 7 de març de 1921, va fer 100 anys, l'arquebisbe Francesc d'Assís Vidal i Barraquer va ser «creat» (una expressió ben curiosa), cardenal, pel papa Benet XV. Vidal i Barraquer va ser un home intuïtiu i d'una gran bondat i un dels bisbes més brillants de l'Església en la primera meitat del segle XX. L'arquebisbe de Tarragona va ser també una víctima més del règim franquista, pel fet que no va firmar la Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols per recolzar Franco.
Vidal i Barraquer, que va néixer a Cambrils el 1868, va fer els seus primers estudis amb els jesuïtes de Manresa (1883-1886). Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i ordenat prevere el 1899, fou canonge, vicari capitular i vicari general de la diòcesi de Tarragona, fins que el 10 de novembre de 1913 fou preconitzat bisbe administrador apostòlic de Solsona. Consagrat bisbe a Tarragona el 26 d'abril de 1914, prengué possessió de la seu de Solsona el 23 de maig següent. El 1914 els bisbes de la Tarraconense l'escolliren senador i el 7 de maig de 1919 va ser preconitzat arquebisbe de Tarragona.
El cardenal Vidal i Barraquer va defensar la llibertat de l'Església durant la dictadura de Primo de Rivera i el català com a llengua de predicació i de la catequesi.
Promogut a d'altres diòcesis, Vidal i Barraquer no acceptà de ser bisbe de Cadis, Toledo i Saragossa. Tampoc volgué ser destinat a Roma com a cardenal de Cúria, ja que no volia deixar Catalunya.
En proclamar-se la República, Vidal i Barraquer exhortà els catòlics a acceptar el nou règim, a crear un clima de concòrdia i a abstenir-se de qualsevol mena de violència. Els bisbes més dialogants, com Vidal i Barraquer, intentaren, per mitjà del nunci Tedeschini, fer possible una convivència pacífica amb el Govern republicà. Pel contrari, altres bisbes estaven en una línia hostil i de confrontació amb la República.
Refugiat a Poblet els primers dies de l'aixecament feixista, el Govern de la Generalitat facilità que el cardenal Vidal i Barraquer pogués embarcar-se per sortir de Catalunya i traslladar-se a Itàlia, on s'hi establí, primer a la cartoixa de Farneta i, posteriorment, quan els alemanys envaïren Itàlia, anà a Suïssa.
Pel que fa a la Carta Col·lectiva, de juliol de 1937, escrita pel cardenal Isidre Gomà, on l'episcopat espanyol recolzava l'aixecament militar de Franco, Vidal i Barraquer no la va signar, ja que defensava que els bisbes no podien prendre partit a favor del règim franquista. Per això el franquisme acusà Vidal i Barraquer de separatista, maçó i enemic d'Espanya.
Tot i que Franco pressionà el Vaticà perquè fes renunciar Vidal i Barraquer a la seu de Tarragona, el cardenal de la pau no ho va fer, ni tampoc la Santa Seu va nomenar un nou arquebisbe per a Tarragona.
El cardenal de la pau va morir a l'exili, a Friburg, el 1943, ja que el franquisme prohibí que tornés a Catalunya, fins que el 1978 les seves despulles van ser trasllades a la catedral de Tarragona.
