Umberto Eco va teoritzar que les cadenes de televisió comercial que triomfaven els anys vuitanta estaven portant el mitjà d'una fase de paleotelevisió a una de neotelevisió. En la seva reflexió, la televisió clàssica es presentava davant de l'espectador com una finestra a través de la qual veure el món; aquesta finestra presentava una clara diferenciació entre publicitat i informació, i la informació presentava una clara diferenciació de gèneres que ajudava l'espectador a interpretar els continguts. Tant en els informatius com en els programes d'entreteniment, aquella televisió pretenia que l'espectador no fos conscient ni de la transmissió ni de l'existència de la càmera; la cadena mostrava les coses com si, simplement, estiguessin passant -encara que fos en un plató de la mateixa televisió- i la cadena exercís, simplement, de canal. Aquella era una televisió amb voluntat de ser creïble que es disfressava de mediador neutral entre l'espectador i els personatges del món exterior televisat. Amb el pas a la neotelevisió, la finestra ja no mostra el món en una pantalla. És al revés: la pantalla mostra el que passa a dins de la televisió. L'escenari on s'esdevé l'acció és la televisió mateixa. Ho és encara que ens parlin d'Afganistan, perquè la notícia ens arriba tenyida per les emocions del presentador; els fets es distingeixen poc de les opinions i de la publicitat, i l'entreteniment forma un únic gran discurs que lliga un programa amb l'altre de manera que el presentador del programa de les 8 pugui entrevistar el protagonista del programa de les 7 per comentar el que ha passat al programa de les 6. Recentment, aquest fenomen s'ha aprofundit amb la creació de discursos, ja no de canal, sinó de grup: ja no és Tele5 qui parla de Tele5, sinó que és tot Mediaset qui parla de Mediaset. Aquesta xerrameca infinita genera una furiosa fam d'àngels i de dimonis, i per satisfer-la s'inventen telerealitats de cites, de superviències i de convivències que llancen a l'ull públic personatges polaritzadors, extrems, buits i hipermotius per tal que es facin famosos en pocs capítols, ja que en la cultura unineuronal és famós qui és famós per ser famós. Eco no va viure prou per veure el pas següent del procés, que Carlos Scolari va definir com a hipertelevisió: la fórmula s'estén com una onada a la resta de suports digitals i el contingut brolla fragmentat, accelerat, desenfrenat, infantilitzat, en un fastuós big bang multimèdia i multixarxa. Rociíto, que va néixer analògica a Lecturas, és la nova onada de Mediaset. I ja esperem el pròxim capítol: «David Flores rompe su hipersilencio». Eco ho trobaria insuperable.