Estic segur que, gràcies a les vacunes, aquest estiu podrem sopar a fora i anar de vacances i que l'any que ve ja sortirem al carrer sense la maleïda mascareta. Però també em pensava que el Coronavirus seria una altra falsa alarma, com la grip A o l'aviar, i també creia ara fa un any que l'estiu (passat) ja ens n'hauríem sortit. Vull dir que potser m'equivoco, una altra vegada. Potser sorgeix una soca resistent a les vacunes o un nou virus encara més contagiós. Potser, com diuen els més pessimistes, això s'allargarà anys i ens hem d'acostumar a viure amb pandèmia, amb pics de difusió i mortaldat i valls de més tranquil·litat, però sense recuperar l'antiga normalitat, cada cop més llunyana.

Si això anés així ens hauríem de preguntar si estem disposats a acceptar que determinades mesures excepcionals, que clarament limiten la nostra llibertat, es converteixin en semi-permanents. I és que el factor temporalitat compta. Hi ha mesures que són comprensibles i proporcionades si estan clarament acotades en el temps, però que ja no ho són tant si es converteixen en pràcticament permanents.

La llibertat és un concepte genèric, relatiu i discutible però una de les seves accepcions més clares, tant des del punt de vista teòric com intuïtiu, és la vinculada al moviment, a l'anar allà on ens doni la gana quan ens doni la gana. Per això de la condemna a presó en diuen precisament pena privativa de llibertat.

Aquesta mena de llibertat, la d'anar amunt i avall, tampoc és absoluta ni ben repartida, certament. La propietat privada, l'accés als mitjans de transport o el poder del passaport de cadascú en són algunes de les limitacions més evidents i injustes. No obstant, la relació entre llibertat i moviment segueix sent inevitable.

Dic això perquè, més enllà de la seva efectivitat, que desconec, el toc de queda o confinament nocturn em sembla una mesura duríssima que no ens podem permetre el luxe de normalitzar. Fins i tot per a mi, un senyor gran que sopa a dos quarts de vuit i abans de les onze ja és al llit, em resulta una idea horrorosa, perquè una cosa és quedar-me a casa perquè em ve de gust i l'altra, molt diferent, que m'hi obliguin.

Imagineu-vos, sinó, un toc de queda de per exemple cinc anys, amb tota una generació de joves que no hauran pogut veure sortir el sol, que no s'hauran pogut quedar xerrant fins a les tres de la matinada en un banc del parc, que no hauran conegut la ciutat en silenci.

Tant de bo no calgui, però si l'emergència sanitària s'allarga molt més, hauríem de replantejar-nos els criteris per fer-hi front, anant a mesures més concretes i específiques, convertint en recomanacions algunes prohibicions, permetent que, fins a cert punt, cadascú pugui fer-se responsable dels riscos que vol adquirir. I recordant sempre el què ja sabíem, que la seguretat absoluta és enemiga de la llibertat i que les societats democràtiques s'han de caracteritzar per buscar l'equilibri entre una cosa i l'altre i, en cas de dubte, optar sempre per més llibertat.