Charlie Brooker, el creador de la sèrie Black Mirror, va renunciar a produir una nova temporada perquè va considerar que ni el més inquietant dels seus malsons tecnològics no faria pessigolles a una audiència que estava vivint en pròpia pell una distopia letal. Quan ets a l'infern real, les ficcions sobre el purgatori resulten avorrides. Tanmateix, quan tot això s'acabi ¿tindrem un boom de pel·licules i novel·les sobre epidèmies, de la mateixa manera que tenim muntanyes de ficcions sobre les guerres mundials? No és gaire clar. No tots els grans traumes generen un «Guerra i pau» capaç de condensar la història i l'emoció col·lectiva. No tots els Napoleons tenen el seu Tolstoi.
L'11-S va traumatitzar radicalment el país que genera més ficció escrita i àudiovisual del mon, però el tema ha generat molt poca producció i encara no tenim ni la gran pel·licula ni la gran novel·la sobre el WTC. Autors com Roth, Updike, Foster Wallace o Franzen l'han utilitzat de rerefons, i DeLillo va convertir un supervivent en protagonista de «L'home del salt», però tots han tocat els atemptats de forma perifèrica. Es un balanç ben modest per a un fet tan enorme, colpidor, icònic i durador. Va passar el mateix després de la grip de 1918. Laura Spinney detalla en el seu excel·lent llibre sobre aquella pandèmia que l'art i la literatura van passar estranyament de puntetes per sobre del drama, tot i que molts creadors el van patir directament. Franz Kafka, per exemple, recordava que s'havia ficat al llit amb grip sent un súbdit austrohongarès i que havia tornat a sortir al carrer sent ciutadà de Txecoslovàquia. La gran pandèmia que va contagiar gairebé la meitat de la població mundial i va matar quaranta milions de persones, la majoria joves, no va ser immortalitzada pels artistes. El món va voler oblidar-se'n. En canvi, va ajudar a canviar l'art completament. El cinema de terror neix els anys vint, i Murnau envia Nosferatu a Alemanya embolicat en una onada de pesta. La literatura va renegar del romanticisme, la plàstica va desterrar la figuració, la música es va refundar amb el jazz i la dodecafonia, i l'arquitectura va rebutjar radicalment l'ornament per abocar-se a la simplicitat i el funcionalisme. Si el grip hi va ajudar llavors, ara podria passar el mateix. Tenint en compte com està de cutre la cultura de masses, no ens aniria malament una onada que s'endugués el Sálvame i el reggaeton i ens deixés a canvi qualsevol altra cosa. Si els anys vint han de tornar a ser feliços, que tornin Chaplin, el ragtime, el doctor Caligari, el foxtrot i el xarleston.
