La setmana passada es va presentar a Barcelona un informe elaborat per Càritas Diocesana de Barcelona i Càritas Catalunya que analitza les conseqüències del fet de tenir o no tenir la situació administrativa regularitzada per part de les persones immigrades que viuen al nostre país. Aquest fet constitueix una autèntica frontera de paper que marca la diferència entre poder accedir a drets bàsics, com un habitatge digne o un treball decent, o bé malviure en els marges de la societat, convertits en persones invisibles i en ciutadans de segona categoria.

Una de les conseqüències de la seva invisibilització és la impossibilitat de conèixer estadístiques fiables que indiquin quantes persones hi ha al nostre país que visquin en aquesta situació. Les darreres estimacions elaborades per les entitats socials que, com Càritas, treballen amb aquest col·lectiu situen al voltant del 10% el total de persones migrades en situació irregular. Segons aquestes estimacions, a Manresa hi hauria entre 1.500 i 2.000 persones en situació administrativa irregular.

L'origen de tot plegat cal cercar-lo en l'existència d'una llei d'estrangeria molt inflexible que està basada fonamentalment en la consecució de mà d'obra barata per a serveis que la resta de la societat no vol fer i que no preveu crear vies segures d'entrada ni la protecció de les persones per evitar que siguin víctimes de tota mena d'abusos en el seu procés migratori.

La condició administrativa d'aquestes persones acaba afectant la pràctica totalitat de la seva vida quotidiana, afectació que sempre va en la mateixa direcció: limitacions dels seus drets i de les seves possibilitats d'inserció laboral i social, que es poden resumir en els següents aspectes: dificultats en l'aprenentatge de la llengua i del coneixement de l'entorn cultural on viuen; dificultats per accedir a serveis educatius complementaris, com les ajudes a l'escolarització i les beques de menjador; dificultats per l'empadronament; més vulnerabilitat als abusos en matèria laboral; més dificultats per accedir a un habitatge digne, i dificultats per accedir a la xarxa bàsica de serveis socials. La situació sanitària actual no ha fet res més que endurir encara més les condicions de vida d'aquestes persones.

Tot aquest conjunt de problemes i necessitats no resoltes de les persones que viuen en situació administrativa irregular, reclama la necessitat que els governs abordin de forma decidida la creació i la posada en marxa d'una estratègia també específica per a aquest col·lectiu, que tingui en compte les seves peculiars característiques. Hauria d'estar formada per un conjunt d'accions adreçades a aconseguir facilitar l'empadronament a totes les persones; garantir l'accés a l'aprenentatge de les llengües oficials; fer accessibles els serveis d'orientació i formació laboral; impulsar accions específiques per als sectors amb més incidència de la irregularitat (servei domèstic), i reforçar els mecanismes de primera acollida de Serveis Socials i dels recursos per a emergències socials.