La periodista de Regió7 Gemma Camps Claramunt va presentar a la llibreria Parcir Un missatge per a la Nora, la continuació d'Un tuit para Eugene. Entremig, Vermell tinta, al meu parer, la seva millor novel·la que definiria de negra. Explica que «vaig fer periodisme perquè de sempre m'ha agradat escriure, però m'he enamora't de la feina de periodista, exercint-ne. El fet de ser escriptora ja em ve de petita». La segona part és clarament una continuïtat, on pràcticament no hi ha diferències substancials amb la primera, potser un llenguatge més popular. L'autora explica que va traduir la primera part al català amb la idea de passar-lo a Amazon, per als lectors que llegeixen en català. Li agrada fer autocrítica i reconeix que en la darrera obra hi ha un petit salt de ràcord, amb el pare del protagonista, que potser no lliga gaire. Deixa clar que la resta és una continuïtat absoluta. S'acaba la primera part quan ell diu que la vindrà a veure i comença la segona, quan ell la va a veure. Així la novel·la es reprèn en un aeroport. El final és clar amb un The End fílmic concloent. D'entrada, l'autora assegura que volia que el final de la novel·la s'acabés ja, però reconeix que a darrera hora podria fer un gir i no ser tan tancat com és. Així ens assabentem de la possibilitat de dos finals: tots dos tancats, però el primer no tant com el definitiu. Era diferent, però és el que volia fer. Va decidir que un nucli reduït de lectors de més confiança, és a dir, gent que ja se'l havia llegit, prengués la darrera decisió: així va fer una mitjana i va guanyar el final que ha acabat sortint. Entre els que li van proposar la decisió definitiva, l'editor Toni Daura, que va apostar per una resolució que, encara que semblés el contrari, podria resultar més sorprenent. «N'estic contenta perquè acaba essent un final i l'altre el deixava més obert. Però, amb el primer també havia decidit que s'havia acabat fins que un dia se'm va encendre la bombeta i vaig continuar». Com que té un estil fàcil i molt directe no li ha costat gaire l'acabament. El que més li agrada és la preparació i el desenvolupament i no li preocupa tant el final, tot i així l'ha treballat a fons. Les circumstàncies li han permès poder estar-s'hi tres mesos, en els quals ha tingut temps per escriure'l tranquil·lament, perquè li ha agrada't fer-la, i no pas perquè s'hi hagi de guanyar la vida. És clar que li agradaria que funcionés i, en aquest sentit, posa molta esperança en el boca-orella.
En remarcaria tres trets més: el contrast entre els dos personatges és buscat expressament: l'Eugene, carregat de seguretat, i la Nora, insegura i excessivament sensible. La importància del cinema en general d'una persona que es confessa no cinèfila. Manresa sempre surt, com es veu si es llegeix la primera, en la segona hi té continuïtat. La monja del convent de Santa Clara és una tieta de la Nora. Ho fa perquè li agrada i coneix la seva ciutat. És una eina que utilitza per descriure situacions i personatges. Fa una interessant referència a les heroïnes de la vaga de dones de l'any 1946, a la fàbrica Bertrand Serra. La i que molta gent col·loca entremig és incorrecta.
