En el vostre número de diumenge passat es publicava una entrevista a un destacat físic i, en l'habitual secció que completa les entrevistes dominicals, titulada «Els 4 cantons». A la pregunta: «Déu existeix?», l'entrevistat responia: «Si existeix, és dolent.»
Vaig quedar desconcertat. Després vaig pensar que l'entrevistat havia fet una extrapolació. En efecte, en nom de Déu s'han fet, en el curs de la història -incloent-hi el present-, moltes barbaritats, però aquestes barbaritats les han fetes els homes, o bé basant-se en un fals concepte de Déu o bé falsejant la voluntat de Déu, almenys segons la va expressar el màxim «profeta» (és a dir, «el qui parla en nom de»), de Déu, que per als cristians és Jesús de Natzaret. Precisament el mateix diumenge llegíem en la segona lectura de la missa aquest fragment: «El seu [de Déu] manament és que creguem en el seu fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres» (1 Jn 3,23).
¿Com pot ser dolent el qui ens mana que ens estimem mútuament seguint l'estil de Jesucrist, que va donar la vida per nosaltres? A més, estic convençut que el mateix físic entrevistat ha fet molt de bé, amb les seves recerques biomèdiques. I d'on li ve aquesta actitud benèfica? En darrer terme -jo ho tinc ben clar- no pot venir sinó del Summe Bé, que anomenem Déu. De qui vindria, si no -en darrer terme, repeteixo?
No puc allargar-me més, però sí que desitjo acabar aquesta breu intervenció felicitant sincerament el físic biomèdic -el nom del qual no esmento per respecte- pel seu valuós treball en el camp científic. Unicuique suum tribuere («A cadascú el que és seu»).
