Eurovisió no només és el festival de la cançó, sinó de la política, sense mostrar la varietat lingüística i cultural d’Europa. Governs i grups de pressió veuen en l’espectacle musical, amb una audiència de 182 milions d’espectadors al 2019, el millor escenari per intentar dibuixar la seva realitat, més que no pas la realitat pròpiament dita, o portar-hi reivindicacions. Les batalles lingüístiques i polítiques no són només en les pàgines de la història del festival, com quan Joan Manuel Serrat, que havia de representar l’estat espanyol al 1968, va anunciar que cantaria el La, la, la en català i finalment va ser vetat pel règim franquista. El va substituir Massiel, convertint-se en l’única cantant espanyola que hi ha guanyat mai. L’eco de les reivindicacions polítiques s’han escoltat a nivell local. Els meus pares recorden que a la dècada dels 70, tot i que no saben ben bé l’any, mentre se celebrava Eurovisió, bona part de la ciutat de Berga es va quedar sense subministrament elèctric en el torn d’Espanya, sospitant que el tall va ser deliberat. Al festival van representants de les televisions públiques del continent europeu. És a dir, des de la costa portuguesa fins a la serralada dels Urals i el mar Caspi. Una àmplia zona del planeta amb unes cent llengües, segons la UNESCO, tot i que menys de la meitat gaudeixen de plena oficialitat. De fet, la majoria de països ja ni presenten cançons en la seva llengua oficial, sinó en anglès. El català s’ha obert pas en alguna semifinal d’Eurovisió gràcies a la televisió d’Andorra, que fa anys va renunciar a participar-hi per l’alt cost econòmic que suposa ser-hi present. Algunes regions històriques d’Europa sense estat propi, com les Illes Feroe i Escòcia, han mostrat interès per enviar-hi els seus cantants, però de moment no han tingut èxit. S’han escoltat ocasionalment llengües minoritàries. França –tot i el seu centralisme– hi ha enviat puntualment temes musicals en bretó i cors. Curiosament, Ucraïna, en una guerra de símbols sobre l’escenari, va guanyar al 2016 amb una cançó tàrtara que va interpretar una cantant, d’aquesta minoria cultural, originària de Crimea dos anys després que Rússia envaís militarment la península ucraïnesa. Per cert, aquest any l’organització del festival ha prohibit la participació de Bielorússia perquè el país hi volia enviar una cançó que enaltia el govern autoritari d’Aleksandr Lukashenko. Minories d’altres índoles, com el col·lectiu gai i trans, i la lluita feminista han tingut més sort i han pogut mostrar a Eurovisió les seves reivindicacions. En tot cas, gaudeixin demà de l’espectacle.