Avui tindrem president, felicitem-nos i felicitem-lo. El més important de l’acord de govern és la seva mateixa existència. Personalment jo en preferia un altre, així ho vaig expressar en aquesta mateixa columna. La majoria progressista del Parlament ho permet, però també entenc que Esquerra encara no està en condicions de mirar-se al mirall per preguntar-se quin és el present que vol per al país. Tardar cent dies perquè dues forces que estan governant reeditin l’acord, ajuda a entendre el perquè van tardar més d’un any a fer eleccions des que el president de la Generalitat va dir que la legislatura estava esgotada.
L’acord no ha generat il·lusió, diria que, si una cosa ha generat, ha estat resignació. Per la majoria dels catalans és la prolongació d’un fracàs, d’una història coneguda, d’un camí que no porta enlloc, si de cas, a l’angoixa de com ens en sortim, no ja sense el suport del govern, sinó amb els seus propis entrebancs. Les bases d’ERC, que haurien d’estar eufòriques per la recuperació de la presidència de la Generalitat vuitanta anys després, si fan celebracions, ho són en la intimitat, i no és pas per la covid. Se’ls nota aquell punt de ressentiment, que va més enllà del descontentament, i que deixa un pòsit de rancúnia que més d’hora que tard els sortirà. Per a la direcció era l’única alternativa possible després de signar el famós document poc abans d’eleccions però també, i així ens ho va fer saber, Laura Vilagrà a la primera entrevista per televisió després d’eleccions, per al partit és fonamental arribar a les municipals amb la presidència.
Per als de Junts, va per barris. És molt significatiu que la pregunta de la consulta als afiliats deixava clar que encara que ells votessin que no, els diputats de Junts votarien el candidat d’Esquerra. Els que són a la presó de Lledoners són dels pocs que han fet públic el seu suport a l’acord. Entenc que es troben alleugerits, podran continuar convivint amb els seus companys de presó sense més angoixa, que no és poca, que la de veure quin dia pot acabar el seu malson. Els més contents segur que són els centenars de treballadors públics eventuals, consellers, secretaris i directors generals i els anomenats càrrecs de confiança, que treballen a les diverses conselleries. Segur que la immensa majoria podran passar d’una conselleria a una altra sense problemes.
El president sortint ha fet uns tuits aquests dies, que a aquell que el volia entendre li quedava molt clar el seu rebuig. «Sense estratègia independentista es fa difícil governar». O aquest altre, repicant un de Clara Ponsatí: «Si avui les bases donen llum verda a aquest document, cap partit amb representació parlamentària reivindicarà el mandat de l’1-O». Ells dos són els únics que han sortit de l’entorn més pròxim de Waterloo. Per què Puigdemont no ha dit res? Vostès mateixos treguin les seves conclusions, però aquest silenci eixordador més la renúncia d’Artadi anuncien tambors de guerra.
