Parlant un dia de la pel·lícula Plácido amb Jordi Bordas, el crític de cinema de capçalera d’aquest diari, deia que, si algú mai fes un remake del film de Berlanga, aquest personatge bonifaci i angoixat per reunir els diners i poder pagar la primera lletra del motocarro, abans que el notari la protesti i li embarguin l’eina de treball, a dia d’avui estaria a punt de ser desnonat per l’impagament de la hipoteca. I probablement el trobaríem fent cua al banc dels aliments i remenant papereres. A la pel·lícula, ningú no s’adona del seu drama, petit i insignificant, pendent com està tothom de l’èxit de la campanya pels pobres (ara en diem vulnerables), una causa tan noble com hipòcrita. L’escena de la mort accidental del pobre, a casa d’un burgès local durant el sopar de Nadal, és memorable i ens remet a la nadala del final de la pel·lícula, en què s’afirma que en aquest món no hi ha caritat ni mai n’hi haurà. Si heu vist la pel·lícula, feu l’exercici de traslladar la història als nostres dies i veureu com, en el fons, res no ha canviat tant. En això rau la vigència dels clàssics, tant si es tracta d’una novel·la, una pel·lícula o un llibre d’aforismes. Plácido és d’aquelles pel·lícules que envelleixen bé, perquè allò que ens mostra és tant veritat ara com fa seixanta anys. Tema a part seria el paisatge urbà on transcorre l’acció, ja envellit en origen. En una entrevista al diari Manresa, realitzada durant el rodatge, Berlanga va declarar que «Manresa és una fabulosa ciutat cinematogràfica a la qual espera una altra pel·lícula.» Qui ho havia de dir que, amb el temps, es convertiria en un plató cinematogràfic on ja només falta que s’hi rodi una història inspirada en el pas de sant Ignasi per la ciutat. Un altre Plácido, tanmateix.
