Benvolgut esperit immortal de la senyora Francis: Acudeixo al seu consultori buscant orientació per resoldre un dilema en el que no m’ajuden ni amics ni tertulians. La pregunta que no sé respondre és la següent: em sortiria a compte canviar de sexe? Tinc 66 anys i la natura m’ha dotat de les pelleringues associades a la masculinitat reproductiva, ja sap què vull dir. Mai no m’he sentit a disgust amb elles però, com vostè sap, aquest detall fisiològic ha deixat de tenir cap rellevància amb la nova llei anomenada «trans», segons la qual totes les persones majors de 14 anys ens podrem autodeterminar sexualment, que no és un plaer solitari sinó un tràmit administratiu. Serà tant fàcil i indolor com anar al registre civil i dir, en el cas dels homes, «he decidit que sóc una dona». Llavors el funcionari respondrà: «torni d’aquí a tres mesos, i si insisteix, operarem el canvi sense que s’hagi d’operar». Si ho fes no m’imposarien hormones per incrementar els pits (els meus són d’obesitat), ni renunciar a la barba d’una setmana, ni modificar el vestuari, ni afectar els gestos, ni triar l’altra porta als serveis. Tampoc canviar de nom. De fet, no ho sabria ningú tret que hagués de mostrar el DNI. El meu dubte, benvolguda senyora, és si amb el canvi legal hi sortiria guanyant o perdent. Ser dona sempre ha estat un problema a causa del domini patriarcal, però una dona «oficial» amb tota la barba i que es digui Manolo segur que trenca el sostre de vidre, mentre que si algunes dones intenten el procés contrari seran frenades pels machitos al crit de «que no ens enganyin». I no tinc ni idea de si Leo Messi podria jugar al Barça femení, o Jenni Hermoso al masculí, després de fer el pas. El que jo vull saber, senyora, és si pel fet de ser dona jubilada tindria dret a alguns avantatges de discriminació positiva o em quedaria com estic. Si us plau respongui al principi del programa, ja que el final em coincideix uns dies amb la botifarra i altres amb el club de lectura. Agraït per l’atenció, el saluda: Un pensionista desvagat.
