Al’estiu, jugo. Jugo a caminar, a pales, a no fer res, a inventar-me històries, a fer veure que no em fa por el mar. Jugo a la felicitat. Jugo que tot això que tinc ara és el que necessito, que tot em pertany, i que m’agrada així com és, imperfecte, rebregat. Amarada de suor, em cal ben poc: quatre metres quadrats de terra per posar-hi els peus i, la resta, paisatge. Dibuixo amb el blanc i amb totes les tonalitats del blau, amb les canyes llargues com perxes, i amb la sorra indetectable que m’emporto a la dutxa, que s’escola per les clavegueres, que retornarà al mar i que s’adherirà a la pell d’algú altre. «Es poden comptar tots els grans de sorra del mar, mama?». Juguen amb mi. Em fan preguntes noves i improviso respostes que no sé. Jugo a fer migdiada, a dormir i a despertar-me, a mirar el rellotge sense ganes. Projecto un demà sense parar de jugar, saltant onades, xutant la pilota, fent el mort mirant al cel.

Tres homes es banyen i esbossen un triangle perfecte. Calculo sense èxit quants quilòmetres fa cada dia l’únic noi vestit de cap a peus que camina per la platja amb una motxilla enorme carregada a l’esquena i un grapat de pareos liles, verds i blaus. El meu fill petit apareix i desapareix de la superfície marítima con un peixet inquiet. Porta ulleres (de piscina) dins del mar. Quan jo era petita jugava amb l’aigua del safareig. M’agradava posar-hi el braç cada vegada més endins procurant no caure-hi de cap, i omplia i buidava ampolles i pots sense parar. En recordo el so i l’olor de net. Les cases modernes ja no en tenen, de safarejos. Es gira vent i tot es mou. S’arrissa l’aigua, que passa del blau al verd, i la bandera, del verd al groc. Tremolen els pantalons curts dels banyistes, els vestit de les noies, els barrets amenacen d’enlairar-se. Cossos reals estampats de pigues, de varius, de cicatrius, de tatuatges. Si m’hi pogués passar prou temps aquí asseguda, estic convençuda que veuria com els nens deixaven de ser-ho, com els joves es feien grans, i els grans, vells. Creixem tot l’any i és ara que ens n’adonem.

Potser per això, de vegades, les vacances fan por. Vivim sempre a la intempèrie, però és quan els dies no s’acaben i el ritme vital s’alenteix, quan caminem fins tard i la pressa s’esvaeix, que ens sentim tremendament poderosos i fràgils. Tot alhora. I juguem amb la vida, i després de riure sorollosament apareix un nus a la gola. És la bola amb tot el temps que ha passat i amb tot el que ha passat amb ell. I el joc no s’atura. I ara toca una endevinalla: «Saps en què s’assemblen el cap de setmana i una nau espacial?». Aquesta la sé i l’encerto.