Sortint del supermercat coincideixo amb un conegut, indignat perquè al seu fill encara no l’han vacunat. M’explica que, juntament amb altres companys seus, tenen previst fer una escapada a Holanda i, és clar, sense el passaport de vacunació el viatge se’n va en orris. El pare del noi, solidari amb la causa del seu fill, ho considera injust i es mostra aïrat. Amb quin dret el Govern pot interferir en la vida privada de la gent?, m’engalta a mi, com si jo fos el secretari de salut pública o el conseller de Sanitat. Es veu que el viatge era un regal dels pares als mèrits del fill exemplar per haver aprovat el batxillerat, després d’un curs molt dur i difícil per als estudiants, privats de vida social i obligats a seguir les classes a distància. Tot això m’ho diu amb la mascareta abaixada, sota una pluja excitada d’aerosols i sense opció de debat. M’abstinc d’obrir la boca per dir-li que, a la vida, tots els plans tenen vuitada, que ara mateix el personal sanitari ratlla l’estrès i que pot donar gràcies a Déu per no tenir altres preocupacions més importants que aquesta. Però callo perquè, a més a més, no tinc cap dubte que aquest noi, delerós d’escampar la boira i abraçar la nit, acabarà vacunat, i anirà i tornarà d’Holanda com si res no hagués passat. I, mentrestant, les noies del súper, aquelles que des del primer moment de la pandèmia han estat darrere el taulell exposades al trànsit continu de positius i actituds negatives, continuaran sense vacunar. I és que, encara que qui va vessar la sang per nosaltres digués el contrari, en aquest nostre món sense gaire demà els últims continuaran sent els darrers.
