La Montserrat fa un temps que ho passa malament. No és capaç de pair algunes coses. És una dona amb capacitat d’adaptar-se als nous temps fins que ha descobert que és fràgil i vulnerable. És una àvia trempada que no va combregar amb l’antic règim, però és de la generació de les que s’empassava l’Hola i la Lecturas, sobretot quan anava a la perruqueria. Ho sabia tot de les monarquies europees, del toreros i de les folklòriques. Estava al cas de la movida madrilenya, però s’identificava amb el Lluís Llach, la Marina Rossell, la Maria del Mar Bonet i la Guillermina Mota.
Amb el nou mil·lenni, la Montserrat va voler passar pàgina dels temps que ella considerava superats. Va cremar la premsa rosa que col·leccionava i també alguna foto d’aquells líders polítics que considerava atractius, entre d’altres, l’Adolfo Suárez. Era catalanista de soca-rel i estava orgullosa dels seus vuit cognoms, més del país que la Moreneta, la verge que venerava i que visitava periòdicament per demanar que li arreglés alguns impossibles. Fins i tot, com molta altra gent d’aquestes comarques, li va anar a donar les gràcies quan es va treure el carnet de conduir. Ella era conscient que en el seu dia a dia es movia en contradiccions perquè per ideari li tocava ser convergent o, potser, del Maragall o del Nadal, aquells alcaldes propers a la gent i que transformaven les seves ciutats. Seguia les tradicions i els hàbits familiars per pujar els fills i ara els nets, forts, valents i sans. Llet al matí i berenar, pa amb tomàquet i pernil quan els budells es queixaven i un bon bistec o unes costelletes als àpats; això sí, la carn sempre acompanyada d’una bona amanida i verdura.
Com deia, ara està passant una mala època. Anys de passió independentista que es dilueixen com un terròs de sucre. Cada vespre repassa les fotos de cadascuna de les Diades i, tot i que es fa la valenta, no pot evitar que li caigui la llagrimeta. Al calaix de l’armari de l’habitació té totes les samarretes de cada 11 de setembre. Li reconforta una mica veure un Pedraforca reivindicatiu que s’ha enllumenat, a l’estil del que es va fer a Montserrat. Sap, però, que no és el mateix, que tot s’ha descafeïnat.
Amb les seves amigues ha reconegut que ser una addicta al procés era una qüestió de fe, però l’està perdent com quan va deixar d’anar a missa els diumenges, en aquella època que s’agafava el cotxe per prioritzar aquell restaurant on la vedella amb bolets, els canelons o els entrecots fan cantar els àngels. Li queda la fe en la Moreneta, la que sempre hi és, i en aquells establiments on els guisats i les carns a la brasa ajuden a superar les males passades que dona la vida. Les darreres sotragades de la Montserrat l’han dut a urgències amb sospites de problemes al cor i amb pujades de tensió arterial. Llegir el diari, encara que sigui per Internet, cada dia se li posa pitjor. Abans d’anar a cal metge havia sabut que un ministre sense seny, ni escrúpols, havia desaconsellat el consum de vedella, aquella que, de qualsevol manera, havia fet pujar sans i forts fills i nets i que el seu paladar sempre havia agraït. També es va alterar i marejar en llegir que el seu ajuntament, el de Manresa, era capaç de tocar la Mare de Déu de Montserrat i volia deixar-la sense nom de plaça. Ara, la nostra senyora Montserrat, sense procés, sense vedella i sense plaça, ha decidit llogar una cel·la al santuari de la morena de la serra, a l’espera que una llum li faci recuperar la fe en alguna cosa (la que sigui).
