Han pensat mai què faríem sense els traductors? Com llegiríem títols de Karl Ove Knausgard, Haruki Murakami, Maggie O’Farrell, Homer, Raymond Carver, John Williams, Claudio Magris, Shakespeare, Magda Szabó o Andrea Camilleri? El do de llengües no és un patrimoni universal ni democràtic. Com l’alçada o el pes. N’hi ha que els en sobra; n’hi ha que els en falta. Però l’habitualment mal pagada, poc visible i poc reconeguda feina de la traducció, per als que som incapaços de llegir bé més de dues llengües, ens igualada a la resta de mortals que, per facilitat innata, hores d’estudi o lloc de naixement, poden entendre relats, assajos, novel·les, còmics, pamflets, prospectes de medicaments o instruccions inintel·ligibles d’electrodomèstics sense el Google Traductor. O el diccionari, aquella eina que ja sembla reservada per a nostàlgics.
El millor d’una traducció és que ni es noti ni traspassi. Que llisqui com si anés muntada en vaselina, que no s’encalli, que no et faci pensar que l’autor escriu en una altra llengua diferent de la teva, que el text flueixi, et toqui, t’acaroni, et faci cargolar de riure o et colpegi contra les pedres. És llavors quan penses que l’autor que llegeixes és fantàstic i, immediatament després, situes la traducció a primera línia: ha de ser fantàstica per força si sents el que pressuposes que l’autor volia transmetre. Quan això no passa sempre, em queda un dubte: la traducció és mediocre o és l’autor, el mediocre, i el pobre traductor ha fet el que ha pogut? Qui no ha abandonat llibres a mig llegir sense tenir clar si la traducció és el problema o, en realitat, es tracta de la deixadesa emmascarada de presses d’algunes editorials en temps líquids i canviants?
Em declaro fan de Pau Vidal. Vagi això per endavant sabent que soc una més de la llarga llista d’incondicionals que acumula el filòleg, traductor i escriptor barceloní a qui moltes vam conèixer per traslladar al català l’univers sicilià de Camilleri. No puc llegir el desaparegut autor en italià, però espero amb candeletes la festa literària que crea amb les seves traduccions Pau Vidal. En la saga Montalbano i en especial amb un dels personatges, l’entranyable Catarella, que parla espifiant-la, amb jocs de paraules, Vidal no tradueix, adapta els diàlegs perquè no perdin l’efecte còmic de l’escriptura de Camilleri. Ho dic jo però són paraules seves manllevades d’una entrevista. Trasllada, no uniformitza. I no sé com es diu petar-se de riure en sicilià però és, exactament, el que aconsegueix Vidal amb les seves traduccions al català. Perquè «se non è vero, è ben trovato».
