Durant tota la setmana han ressonat les paraules de Pablo Casado, el líder del PP estatal, que en un congrés dels seus companys balears va afirmar que a les Illes no es parlava català, sinó mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, etc. Casado, evidentment, no és expert en filologia ni en lingüística, però per no fer el ridícul com a mínim hauria d’evitar de parlar d’allò que ignora. En el moment de desbarrar davant dels amics, devia estar molt content de l’acudit. Després, veient les reaccions, segurament ja no en deu estar gaire. De fet, negar la catalanitat del parlar autòcton de les Illes i del País Valencià és una constant de l’espanyolisme recalcitrant al llarg del temps. No hi fa res l’evidència científica i la unanimitat dels entesos en la matèria. Des de sempre hi ha qui ha refusat la unitat de català i ha tractat de reduir-lo a un colla de parlars dialectals inconnexos, vinculats només a persones de poca cultura. Per què aquesta fixació secular contra el català? Per què les campanyes contra la nostra llengua es van accentuar durant el franquisme amb la seva prohibició absoluta en actes públics i a l’ensenyament? Per què durant molt de temps es van poder veure a Manresa mateix –i a molts altres indrets– rètols i pintades a les parets que deien «Si eres español, habla español»?

La raó de les pressions contra el català i la negació de la seva unitat és ben clara. Ferran Soldevila, historiador i escriptor, deia que «la llengua és l’essència mateixa d’un poble, l’essència perceptible de la seva ànima, la sang del seu esperit». Desprestigiar l’ús del català, limitar-ne l’ús, fragmentar-lo en parlars diferents i convertir-lo en un patuès rústic és l’obsessió de la dreta espanyola des del 1714. Perquè el malson més gran d’aquesta dreta és pensar que la consciència de la unitat de la llengua es pot transformar algun dia en suport a la unitat política dels Països Catalans i a la seva independència global. Plantejar-se, ni que sigui teòricament, aquesta possibilitat és del tot inacceptable per al nacionalisme espanyol exacerbat. I, per tant, si el català és l’ànima de la nació catalana, cal entrebancar-lo tant com sigui possible, trossejar-lo com més millor i desacreditar-lo davant de tothom. El franquisme ho va provar de fer, però no se’n va sortir, però el neofranquisme de les dretes espanyoles ho segueix intentat.

En aquest tema l’independentisme català no pot dubtar. És bàsic de mantenir el sistema d’immersió lingüística escolar, per exemple, i en això no es pot acceptar cap retrocés. Ni en el camp dels mitjans de comunicació, en què el català ha de tenir una presència creixent, amb col·laboració estreta entre el País Valencià, les Illes, Andorra i el Principat. La llengua catalana ha de ser visible arreu i el seu coneixement s’ha de fer imprescindible per a tothom qui visqui a la nostra àrea lingüística. I que Pablo Casado digui el que vulgui. La unitat entre les diverses variants del català és clara i la voluntat que cada cop més s’afermi com a llengua bàsica de tots els Països Catalans, també.