L’any 1949 King Vidor va dirigir The Fountainhead, pel·lícula basada en una novel·la d’Ayn Rand que explica les peripècies d’un arquitecte d’idees brillants però revolucionàries i trencadores que es nega a passar pel tub del suposat bé comú i renuncia a diners i posició per mantenir-se fidel als seus ideals. Un esperit lliure que aconsegueix triomfar després de plantar cara a una societat adotzenada i anquilosada. Impossible no sentir simpatia per l’heroi inconformista (encara més si l’interpreta Gary Cooper). I difícil no llegir-hi també una crítica ferotge (nietzscheinana gairebé) a la idea de societat i d’interès públic en favor de la força creadora de la individualitat i l’individualisme. No cal ser gaire viu per veure en la pel·lícula i la novel·la no tant una apologia de la modernitat i la innovació, sinó una defensa tancada del liberalisme més estepari i un atac frontal a les bases ideològiques del seu principal adversari en aquells primers anys de la guerra freda: el socialisme.

Una visió del món en la qual els individus són els únics que tenen somnis que mereixin tal nom i on “els altres”, la societat i encara més l’estat, no són tant aliats o cooperadors necessaris sinó sobretot obstacles i competidors. No seria l’entorn i les circumstàncies de cadascú, sinó la pròpia capacitat per esforçar-se i si cal sacrificar-se, el què determinaria èxits i fracassos. La vida com a competició. Dit d’una altra manera, si no assoleixes allò que et proposes, si no te’ns surts, el culpable últim ets tu i només tu, que no t’hi has esforçat prou. Un ideologia, aquesta, que durant uns anys havia quedat en segon terme, desmentida pels fets i les dades i arraconada per l’hegemonia de valors oposats com la solidaritat, la cooperació o la igualtat, però que a finals del segle XX va renéixer amb molta força i que encara ara presenta batalla a través, per exemple, de lemes comercials, esportius i polítics que apel·len al poder il·limitat de la voluntat individual: just do it, impossible is nothing, no límits, si ens llevem ben d’hora ben d’hora... i un de nou que circula aquests dies: Si no treballes pels teus somnis, algú et contractarà perquè treballis pels seus.

I sí, l’esforç i la perseverança individuals són necessaris per reeixir en molts àmbits de la vida -encara que moltes vegades l’èxit passi també factura emocional, com veiem aquests dies als jocs olímpics. Ara bé, no tot ni de bon tros depèn de cada un de nosaltres. Els condicionants socials i personals, a més de l’atzar, són molt més decisius. I en conseqüència, nosaltres no som tampoc els responsables únics ni moltes vegades principals dels nostres fracassos. En realitat, els somnis que han fet avançar la societat i que ens han permès a cada un de nosaltres ser més feliços o menys desgraciats són sobretot els compartits i col·lectius, que per cert sovint demanen renuncies en els objectius i aspiracions individuals.