Avui començarem parlant del poble Borgo San Dalmazzo, (Itàlia) que penso visitar la setmana vinent. La foto annexa ens mostra com en un pintoresc tossal de la localitat s’hi aixeca ni més ni menys que una església de la Mare de Déu de Montserrat. A banda d’aquesta curiosa singularitat el què em porta també en aquell racó del Piemont és que el dia 7 d’agost del llunyà 1162 s’hi esdevingué un fet transcendental per a la història dels catalans i àdhuc, amb dimensions europees.

Sóc dels convençuts, i el lector ho sap, que la història val la pena reviure-la i reflexionar-la amb accentuada intensitat, deixant-se caure als llocs on els cabdals moments hi succeïren.

El cas és que en aquella remota data i lloc sobtadament s’hi emmalaltí i morí el comte-príncep català Ramon Berenguer IV que, havent contret abans matrimoni amb la princesa Peronel·la d’Aragó, feu realitat la monàrquica unió catalano-aragonesa amb els seus quasi tres segles de brillant trajectòria històrica.

Tot i havent heretat el títol de comte de Barcelona i Girona amb sols 17 anys, Ramon Berenguer IV posseïa ja aleshores totes les qualitats polítiques per a assumir els destins de Catalunya i imposar-se a les més serioses dificultats. Fou ell qui consolidà els fonaments territorials de Catalunya amb les seves quasi meteòriques conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinença i finalment Siurana el 1153, amb les que erradicà el poder musulmà de tot el que restava del territori català.

Però ultra la seva demostrada capacitat política no podem tampoc menystenir una fonamental característica de la seva personalitat que fou la congènita bonhomia que li valgué l’apel·latiu popular de Ramon Berenguer el Sant amb què el coneix la història, tot i no havent estat mai canonitzat per l’Església.

El seu profund sentiment humanitari fou el que l’havia portat aquell jorn del 1162 a la ciutat piemontesa, acompanyant-hi el seu jove nebot Berenguer, comte de Provença i fill orfe del seu propi germà i al qui el nostre personatge li feia de pare i protector. Ambdós es dirigien a Torí a entrevistar-se amb el poderós emperador alemany Frederic Barba-roja a fi de signar amb ell un acord de submissió i protecció que li garantís al jove un futur tranquil·litzador, com així fou, enfront la situació de permanent amenaça exterior a que el comtat provençal es veia sotmès.

Pels catalans rememorar aquells tres segles de consolidació nacional, lingüística i democràtica, amb corts confederades i exemplars, usatges i una respectable monarquia de dinastia pròpia que ens configuraven com a país lliure europeu i amb consolats a tota la Mediterrània, ens convida a minuts d’autèntic i enlairat romanticisme. Malgrat tot, quan hom toca de peus a terra del país on ara li toca viure, amb monarquia clarament aliena i carta d’identitat borbònica-franquista la il·lusió ben aviat s’esvaeix.

I aquell Montserrat? Un santuari que, sigui per llunyanes referències marianes o per misteriosa intuïció no s’aixecà fins el segle XVII, a dalt d’aquell turó on des de l’Edat Mitjana, possiblement ja en temps del nostre comte-príncep, una creu mil·lenària hi congregava cada any centenars de pelegrins.

La seva Verge, malgrat ser aquesta de pell blanca i perfils renaixentistes, és i serà sempre, un símbol d’espiritualitat catalana capaç de fer-nos ressonar el Virolai a les entranyes.

I posats a imaginar, al monestir de Ripoll, damunt el resplendent sepulcre de Ramon Berenguer IV, confesso que no em costa veure-hi resplendir aquella imatge del palau imperial de Goslar (Alemanya) amb l’emperador Barba-roja, sortint de la cova on, segons la vella llegenda, dormirà pels segles i sols en despertarà en els moments culminants de la història del seu país.