Comptat i debatut tot plegat, el darrer escull de la lluita contra la pandèmia al món occidental serà que no tindrem prou gent vacunada, i serà així perquè, aquesta vegada, no funcionarà el pilar sobre el qual se sostenen la majoria de les societats, sobretot les llatines: l’esforç dels abnegats compensa l’absentisme dels escaquejats.
Les societats avancen perquè hi ha avantguardes que empenyen i, amb enorme esforç, obren un camí al qual acaben arrossegant el tronc central de la població, que accepta les novetats socials i culturals a mesura que va superant la por al canvi i va veient que l’evolució és positiva o inevitable. Ha estat així amb les idees més bàsiques, com per exemple el concepte antany revolucionari que el món es regeix per lleis naturals i no pel caprici dels déus, i també ha passat amb les nocions més prosaiques, com ara que els amos de gossos han de recollir els seus excrements de les voreres (cosa que trobaven absurda només fa deu anys), passant pel dret a vot, el divorci, l’avortament o el matrimoni gai. Amb la vacunació ha passat el mateix. I com en qualsevol altra cosa, hi ha una minoria que s’hi posa de cul, formada per mandrosos inconscients, egoistes superconscients que calculen que ells ja queden protegits per les punxades dels altres, flipaovnis que creuen que les forces del mal pretenen inocular a les seves venes una pòcima destructora, i conspiranoics que sobrevaloren tantíssim la capacitat dels dolents per organitzar-se que estan convençuts que el món està regit per una perversa aristocràcia capaç de moure el planeta amb fils que ningú no sap veure, conspiració a la qual responen rebutjant la vacuna com aquell que es revolta contra les tempestes barallant-se amb l’aigua de la dutxa.
En circumstàncies normals, l’acció dels autoexclosos i els mandrosos seria compensada pels abnegats que sostenen la societat. Els que fan més del que els toca. Els que donen sang, els que donen aliments, els que financen causes justes, els que treuen del bosc o del mar els plàstics que altres hi llencen, els que paguen els impostos que altres evadeixen, els que fan la feina dels companys jetes, els que surten de l’armari mentre els que haurien de donar exemple s’hi amaguen... tots aquests, si calgués i els ho demanessin, es posarien les vacunes de dues en dues i en la xifra total no es notaria que hi ha gent que amaga el braç. Però aquesta vegada no funciona així. Aquesta vegada els abnegats responsables no poden fer l’esforç extra que compensa l’absència dels escaquejats. Aquesta vegada, cal que la punxada la rebin ells, un per un. O sigui que si cal que arribem al 90%, patirem.
