La violència, en totes les seves formes, ha estat present des de sempre a la terra dels afganesos, que és un dels països més pobres del planeta. La terra dels afganesos, 652.230 km², té límits confusos amb el Turkmenistan, l’Uzbekistan i el Tadjikistan, el Pakistan i l’Iran, a mig entre Europa i Àsia, en aquesta zona que els occidentals hem anomenat Orient Pròxim.
Terra de ciutats mil·lenàries dominada per imperis de noms mítics que amaguen realitats duríssimes: l’Imperi Persa, d’Alexandre El Gran, dels Selèucides i dels Sassànides, que ho van imposar tot, també les religions - la de Zoroastre, les deïtats hel·lèniques, fins i tot el Budisme. Una història d’invasions per part dels iuetxes, els turcs nòmades, els huns blancs, i a partir del s. VII, pels àrabs; també pels exèrcits del mongol Gengis Khan. A partir del s. XVI i fins al XVIII, els safàvides imposen als afganesos el xiïsme i comença una llarga etapa de guerres que estenen el territori de l’Afganistan - el seu nom prové d’aquesta època- fins al Panjab i Delhi.
A partir del 1837 hi arriben els britànics; després de més de vuitanta anys de domini i tres guerres angloafganeses, el 1919, els hi reconeixen la independència i es crea un estat monàrquic autoritari, que encén la rivalitat entre les tribus afganeses, disposades sempre a lluitar per assolir el poder amb violents cops d’estat. Alguns afganesos somiaven en la creació del Pakhtunistan, un estat que havia d’unir les poblacions de llengua paitxu de l’est de l’Afganistan i les de l’oest del Pakistan.
Somnis impossibles per què per sobre de la llengua i la cultura han dominat les ideologies. Cop d’estat dels comunistes amb el suport de l’URSS; l’exèrcit soviètic ocupa el país entre 1979 i 1988, en constant guerra civil contra les guerrilles nacionalistes tradicionals islàmiques, els mujahidins, ajudats amb diners i armes pels EEUU. Quan finalment els russos van abandonar l’Afganistan, la guerra civil va continuar. L’ONU no aconseguí posar pau.
Un tercer grup en discòrdia esdevenia dominant, els islamistes radicals sunnites, els talibans, que van controlar el país el 1996. L’Afganistan fou acusat de donar refugi a Osama Bin Laden, cap de la xarxa terrorista fonamentalista islàmica A-Qaida, autor ideològic dels atemptats de l’11 de setembre. El desembre del 2001, l’ONU autoritzà la creació d’una coalició internacional liderada pels nord-americans que enderrocà el règim talibà i instaura un govern pseudodemocràtic. Ara, després de 20 anys, l’exercit dels EEUU abandona la terra dels afganesos; abans ho van fer els altres exèrcits de la coalició internacional, després d’una ocupació amb episodis vergonyosos.
Cal preguntar-se que amaga aquesta terra erma més enllà de plantacions d’opi, marbres, or i pedres precioses, i d’un mercat impressionant d’armament. A més de petroli i gas, i minerals –crom, coure, ferro, zinc i plom–, sobretot cobalt i liti indispensables per a fabricar bateries de mòbils i de cotxes elèctrics. Totes les guerres, també les religioses i ideològiques, són per controlar les fonts de riquesa.
