Si la cosa va d’encriptar els missatges, el ja famós i carregat de sentit no prou ocult «ho tornarem a fer» podria guanyar l’englantina en uns Jocs Florals patriòtics. O potser la viola d’or i argent, premi dedicat a les composicions de caràcter religiós, ja que l’eslògan pretén revifar i alimentar la fe perduda. Amb el permís de la Covid, d’aquí l’11-S, les pancartes precursores que uns excursionistes de la política han penjat en uns quants ponts amb aquest missatge, tan críptic com, pel que sembla, explícit, es multiplicaran com les crides per reprendre el fil d’Ariadna salvífic que van abandonar el 17, tot i que segons la versió oficial només els va ser arrabassat. «Ho tornarem a fer», tal com sona.
Mentre –dirigits per un pres indultat que en altres temps va acompanyar Oriol Pujol Ferrusola al jutjat per solidaritat amb la família que dirigia el tripijoc no només en benefici del país– uns pengen aquestes pancartes, d’altres, més joves i potser més innocents que els seus instigadors, amenacen de tornar a la plaça Urquinaona per repetir els disturbis que recordem tristament. ¿Hi tornaran? Potser no exactament els mateixos ni amb les mateixes intencions, tant impotents com indignades. Aquesta vegada, si es cremen contenidors, els postconvergents, en comptes de veure’s acusats, podran acusar ERC de colpejar els cadells valents que es neguen, se suposa que com ells mateixos, a admetre la derrota i caure en el derrotisme de conformar-se amb les sobralles de l’autonomia.
Sobralles que els consellers de JxCat administren amb una considerable però insatisfeta fruïció. En volen més. Si hi ha finalitat, i propòsit, i substància més enllà de la marginalitat en les mobilitzacions del pròxim 11-S, seria un error interpretar-ho com l’inici de la represa del moviment de masses dels decennis passats. Es tracta, no ens enganyem, de fer el que més convingui per recuperar la presidència de la Generalitat, requisit indispensable perquè ho tornin a fer veure, com fa gairebé quatre anys.
