El proper dissabte estem convocats a un botellot. Malgrat la vacuna unionista que s’ha subministrat per totes bandes intentant disminuir els efectes de l’Indecovid, i els contagis a la baixa per desencís, sembla que la proposta governamental per ajornar la qüestió de la immunitat espanyola de grup fins el 2030 ha revifat l’emprenyada de la majoria de bombolles. El Prociconsti no deixa obrir les urnes; les mascaretes, a més de dificultar-nos la respiració, tenen la missió d’apaivagar la veu si és en català; i el nou passaport per accedir a les taules del que sigui –aquest que ara hi posa «Reino de España»– ens recorda que ens volen súbdits d’una monarquia que, més que història, està a punt de tenir antecedents penals.

Orfes de l’1 d’Octubre, amb una majoria qualificada al Govern a la que el contrari ha establert les normes de qualificació, una caixa de solidaritat buida de complicitat amb uns polítics rendits, una taula de diàleg cada vegada més cara pels dos costats i una revolta dels somriures cotitzant a la baixa; no és d’estranyar que es vulgui sortir al carrer per agafar una llufa de reivindicació i indignació.

El problema és que el leitmotiv de crear pressió als polítics catalans per posar les urnes i als de Madrid perquè escoltin ja s’ha esgotat, cal cercar altres vies de motivació per moure una munió de gent en la qual continuarà havent-hi els llaços grocs perquè de presos i represaliats encara en tenim; veurem força negre en senyal de dol per la mort del moviment sobiranista reconvertit en educada reivindicació autonòmica; i desfilaran els eterns addictes a la performance del tot va bé si a nosaltres ens va millor.

En tot cas, poca o molta, més o menys que en convocatòries anteriors, la multitud que dissabte sortirà al carrer, i que enguany serà més diversa que mai en opinions i posicions, beurà de la mateixa ampolla independentista. Seguirem bevent però aquesta vegada demanant un detall prou sòlid que ens animi a fer-ho en comunitat, sense donar les gràcies perquè al darrere hi hauria un sincer de res, i la recent Medalla d’Honor del Parlament a les víctimes de la repressió, els qui van rebre per creure que sí que es podia, sona massa a homenatge a les restes del naufragi.

Com va dir Eduardo Galeano: potser és el moment de canviar, d’enviar-ho tot a la merda i començar de zero; potser sigui el moment de treure un sol a la tempesta, de riure sense parar, de volar sense entrebancar-nos; potser sigui el moment de trobar-nos, d’obrir els ulls i fotre el camp a somiar. Llàstima que només ens quedi el recurs de beure plegats, perquè no només hem quedat orfes de l’1 d’octubre, també ens han deixat desemparats dels somnis en els quals creiem, aquells que els qui els predicaven han postergat o abandonat.