Si als manresans i manresanes del 1345 que van arrissar al bisbe amb la complicitat del rei que dona nom a la nostra via més il·lustre, el Passeig de Pere III, per promoure el miracle més lluminós de tots els que es fan i es desfan, els haguessin explicat l’última de la Manresa del segle XXI; els punxen i no els treuen sang. Amb pocs dies de diferència i el poble endormiscat sota els plàcids efluvis de l’estiu i la festa major, s’han produït un parell d’esdeveniments que han remogut els fonaments històrics de la Molt Noble, Lleial i Benèfica ciutat, provocant que la inalterable capital bagenca deixi de ser lleial a les testes coronades i benèfica amb les mitrades.

Després d’un segle i mig d’atorgar un dels carrers més cèntrics a un rei de la nissaga que porta en l’ADN la fal·lera rapinyaire i l’al·lèrgia democràtica, el consistori ha decidit retirar-li; el carrer d’Alfons XII ha estat convertit en Passeig de la República, per donar més solemnitat a la plantofada, i els Borbons s’han quedat sense presència en l’espai d’honor i memòria dels marbres urbans. Al cap de pocs dies ens n’assabentàvem que el mediàtic bisbe emèrit Novell, terror de l’avortament i l’homosexualitat, representant de la línia eclesiàstica més conservadora i glamurosa –la que exigeix normes de vestimenta per accedir a la casa del senyor i reparteix l’aigua beneïda amb estil, com si fos Chanel 5–, penjava el bàcul i escollia Manresa com a residència de la seva nova relació, més mortal que celestial.

Ignoro si l’emèrit de Solsona, això de triar la ciutat que pels segles dels segles ha rivalitzat amb el bisbat de Vic, ho ha fet pensant amb la clatellada històrica que suposa pel seu col·lega episcopal vigatà; però que el govern manresà hagi fet fora dels seus carrers els vestigis borbònics amb plena consciència del que significa, d’això no en tic el més mínim dubte.

L’advocat de l’estat Edmundo Bal deia públicament; intentant defensar la poca credibilitat que li queda a la monarquia espanyola davant les mostres de rebuig, i referint-se a l’emèrit a qui la fiscalia li ha atorgat el nou títol de comissionista internacional; aquella expressió castellana que no he entès mai de «lo cortes no quita lo Valiente». Podria acceptar un esbós de valentia en l’emèrit episcopal, però en el cas del reial ni les seves actituds anteriors han estat mai ungides de cortesia, ni les actuals es poden qualificar de valentes si no tot el contrari; però està bé que Manresa hagi retirat tota cortesia al seu avantpassat, en aplicació de la dita també castellana de «De tal palo tal astilla».

I recordant dites, ara que marxen reis i arriben bisbes, segur que alguna vegada heu sentit aquella tan nostrada que resa: No es pot dir mai que d’aquesta història no en beuré.