Hi ha indignació perquè el projecte de llei audiovisual no protegeix específicament la producció en català. Diu que el 25% del que emetin les cadenes i el 15% del que ofereixin les plataformes ha de ser producció europea en llengua castellana «o» en alguna de les cooficials autonòmiques, i el problema és que aquesta «o» disjuntiva permet als operadors limitar-se a l’idioma de més audiència. Ara bé, el text de l’articulat diu que s’exclou del càlcul el temps d’emissió dedicat a «noticiaris, esdeveniments esportius, jocs i comunicacions comercials». I què passa amb les tertúlies? Com les hem de catalogar? La qüestió sembla menor però no ho és, perquè la televisió generalista s’ha convertit en una gran tertúlia. L’origen del fenomen cal buscar-lo en els temps en què TVE va decidir emetre als matins i els va deixar en mans de Jesús Hermida, el qual, cercant una bona relació entre cost i durada, va muntar un plató ple de cadires on feia seure desenes de convidats, i vinga xerrar, discutir, interrompre’s i ofendre’s. Aquesta és ara la tònica dominant a les grans cadenes. Amb deu minuts d’imatges, proporcionades sovint per una agència, repetides en bucle un cop i un altre, es justifiquen tres hores de fer-la petar. Ja només faltava l’invent de la videoconferència per incorporar el testimoni de personalitats i experts sense haver de destacar un equip mòbil a casa seva. El darrer invent és la cadena tertuliana total, que només abandona el gènere per passar anuncis maratonians de televenda; la resta del temps encadena les xerrameques de sengles grapats d’habituals que es barallen sobre continguts emesos per altres cadenes, i el recargolament màxim s’assoleix quan fan tertúlia sobre el contingut d’altres tertúlies. Qualsevol es gasta els diners en obtenir informació, que és molt cara, quan amb uns quants incontinents amb logorrea pots omplir tota la tarda! Per tant, les tertúlies són informació, i no computen, o són un gènere de ficció, i s’han de subjectar a les quotes?
