Quan parlo català soc jo qui parla. La meva llengua és tan meva com el meu esquelet, les pigues del braç dret, els ovaris, les pestanyes, la pell que em protegeix. El català em brolla del racó més íntim. Rere els ulls. Al forat de l’estómac. Al punt zero on neixen les paraules. El meu diàleg interior és en català. El parlo perquè no puc no fer-ho, com no puc evitar fer badalls quan tinc son, esternudar, esgarrapar-me el cap de tant en tant o emocionar-me quan sento una cançó. La meva llengua em sustenta i posa paraules a tot el que m’envolta ara mateix: arbre, soroll, cel, gos, camió d’escombraries, sabates, galetes. Em guia. M’interpreta el món, el fa a la meva mida i em dona eines per qüestionar-lo, per observar-lo i per anomenar-lo. Compto i construeixo pensaments i raonaments en aquesta llengua. És la mateixa amb què m’emprenyo, amb què ploro, amb què escric aquest text. Quan parlo català sento que pertanyo a un moment, a un lloc, que soc una baula d’una cadena infinita de sons, de grafies. Hi ha paraules que em ressonen a menjador, a veu dels pares, a excursions a la muntanya, a nits de mal dormir, a exàmens, a converses còmplices, a amistat, a terra, a mar, a olor d’antic. Deu haver-hi milions de persones que parlen altres llengües i que no es demanen mai per què. Som una comunitat lingüística extraordinària que té la locució «primavera d’hivern» per referir-se a la tardor, una paraula, aquesta última, relativament nova, com va recordar el filòleg Jordi Badia durant la presentació, a Manresa, del llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents). Subscric els dos consells de l’autor: parlem sempre en català quan sortim al carrer i mirem de parlar-lo el màxim de bé. Si salvem els mots, salvem una part de nosaltres mateixos. Si ara m’estàs llegint estem insuflant vida a la nostra llengua. Cada bon dia compta. Cada piulada ben escrita suma. «Existim quan som en comú», va dir el poeta i lingüista Carles Duarte en la presentació d’un altre llibre, Cartes. Silencis (Pagès Editors), que recull poemes seus, textos de Ramon Casalé i gravats de Lourdes Fisa.
Som el resultat de milers de mots. Teixit orgànic, part nostra. Creixem escoltant-los i ens estimem, ens odiem i ens reconciliem a través d’ells. Per això és tan important triar la paraula justa, perquè com més justa, més certa, més constructiva. Quan dic «Déu vos guard» soc la tieta Paquita, i quan exclamo «mala peça al teler» o «viu més qui piula que qui xiula» és la meva mare qui parla. Em reconec en les paraules que he sentit. Em refermen quan les repeteixo. Em recorden d’on vinc. Matèria viva. Mots esdevinguts àtoms.
