Els governs van tard, sovint mooolt tard. Van tard i van a deshora. Van tard i fan com si mai no haguessin d’arribar, com si les veus que clamen entre el poble del qual tant s’omplen la boca fossin el silenci que s’endú el vent. Hi ha governs així de maldestres, d’entossudits a mirar-se políticament de reüll mentre la vida és allò que passa allà lluny, entre el poble del qual, sí, tant s’omplen la boca. Hi ha volcans i botellots i violència als carrers, aquests dies, i de vegades els que governen parlen per escoltar-se, sords als arguments que no emergeixen de les seves pròpies paraules. I la culpa, una motxilla que no pesa en aquestes circumstàncies perquè és fàcil de carregar a l’altre, sempre és allà fora, en una intempèrie estranya per als qui viuen en l’escalfor dels seus discursos autoreferencials.

La ministra de turisme, Reyes Maroto, ha vist en el volcà de La Palma, que ha destruït centenars d’habitatges i ha transformat per sempre el paisatge de l’illa, una oportunitat per atraure turisme. Un «espectacle meravellós» per fer negoci. Les disculpes, l’endemà, sempre arriben tard. El patiment dels que miren de lluny cremar-se les seves vides és aliè al desig de la ministra, que veu en la cendra i les flames un lucratiu objectiu turístic.

Els carrers estan plens de joves que beuen i ballen. Es relacionen com han fet els joves des que la joventut no és una malaltia que ha de passar de pressa. Mentre les pautes de consum s’orienten a seduir els adolescents per convèncer els seus pares que allà rau el graal de la joventut eterna, mentre hem fet profitoses indústries juvenils adreçades a gratar les butxaques de les famílies, mentre hem convertit la primavera en l’estació més rendible (per la llavor que s’hi sembra) de les edats de les persones, amb la pandèmia hem obviat de què està feta aquesta fràgil matèria. La salut (que és al negoci com la política a la guerra) ha estat la prioritat, han dit els governants, alguns dels quals cridaven a la seva pròpia revolta. Una revolució que no era la d’unes hormones necessitades d’una escapatòria que cap decret governamental els oferia. Avui hi ha botellots descontrolats als carrers, mentre els negocis creats (també) per comprimir i controlar aquesta potència romanen tancats, a punt d’esquerdar-se. Han alimentat una energia ara incontrolable, crescuda a mercè de les modes, que ara no hi ha qui pari. No escolten, no hi veuen, no saben. I el pitjor, no pregunten. Malgrat tot això, manen.