Sororitat, supremacisme, empoderament, animalista, emergència climàtica, imaginari, cúpula (entesa com els màxims dirigents d’un partit o organisme), bitcoin, cassolada, halal, migrant, sobiranista, vistaire... Què tenen en comú aquests termes? Són noves paraules que Institut d’Estudis Catalans ha anat incorporant en els últims anys a l’actualització del volum de lèxic del diccionari en línia (DIEC). Mots que han vist la llum al carrer, en seus polítiques, en emprenedors, en administracions o en les prolífiques tertúlies radiofòniques, i que de tant ressonar i escampar-se (normalitzar-se) passen a tenir l’estatus d’oficialitat.
En proposo un, a veure qui l’adopta: descalendaritzat. És d’invenció pròpia i consum particular, ho admeto, i el vaig utilitzar fa un any enrere en aquest mateix espai. Amb aquest terme inventat volia transmetre que, especialment com a conseqüència d’aquesta pandèmia que ha trasbalsat el món, patia una desubicació cronològica, causada segurament per la pèrdua de referències temporals que el virus havia anat fent caure o reduint a la mínima expressió, l’una rere l’altra (carnavals, Rams, Pasqua, Sant Jordi, finals de curs, fires i festes majors, castanyades/Tot Sants/Halloween, cavalcades de Reis...) i que són les que d’alguna manera ens fan percebre el pas del temps amb una estructura interioritzada. A poc a poc, trampejant onades a base de vacunes, sembla que anem recuperant el pols i, amb ell, els tempos vitals que el coronavirus ens ha manllevat des d’aquell infaust 14 de març del 2020. He observat, però, que hi ha altres virus que, sense ser objecte d’alertes de l’OMS, ataquen directament la nostra cronologia mental i, per tant, la nostra percepció temporal. Per exemple, el del màrqueting (un anglicisme adoptat i adaptat també des de fa temps a la nostra llengua), l’estratègia de venda. Me n’adono quan, tot just passant el full (metafòricament) de setembre a octubre, i (en aquell moment) amb una temperatura que encara deixa regust d’estiu, circulo entre els prestatges d’un gran supermercat i davant dels meus ulls se succeeixen els últims estocs de gelats, al costat d’una àmplia oferta de panellets i un no menys abundós mostrari de torrons. Un xoc d’elements amb pes simbòlic que, talment com uns desfibril·ladors, em produeixen una descàrrega directa que curtcircuita el cervell. De cop, ja no sé en quin dia visc ni per quina estació passem. El que els deia: estic descalendaritzat. Me’l compren, com a nou terme?
