Tinc una amiga que viu al carrer de Maria Aurèlia Capmany de Manresa i una altra al carrer de Maria Aurèlia Capmany de Sant Joan de Vilatorrada. Buscant a Internet he vist que n’hi ha amb el mateix nom a Castellbell i el Vilar, a Reus, a Tàrrega, a Cornellà, a Badalona, al Masnou, a Cunit, a Montgat, a Esplugues, a Sant Celoni... Sap greu dir-ho, però no crec que ni tan sols un cinc per cent de les persones que hi tenen el seu domicili fossin capaces de citar una obra de l’escriptora. Ja no parlem de quantes l’han llegida. Val més no pensar-hi. De fet, m’imagino que els seus hereus ingressarien més si cobressin pels carrers que li han estat dedicats que pels llibres venuts. I és que difícilment trobaríem un millor exemple per plasmar l’abisme que hi ha entre el país oficial i el real que el que ens ofereix el nomenclàtor urbà. Uns homenatges impostats que, en una aclaparadora majoria, no tenen res a veure amb el reconeixement popular. Bàsicament perquè és difícil preservar la memòria d’algú que no hem conegut mai.

Sembla que els noms dels carrers haurien de reflectir la llista de les glòries locals o nacionals que formen part de l’orgull de la gent del lloc. I encara millor si representessin la nòmina de les persones veritablement reconegudes que es van guanyar el seu afecte sincer. Però cada cop més la tendència és la inversa: els polítics –i els que remenen al seu voltant i juguen a redimir el món- són els que ens dicten a qui hem d’admirar i a qui hem de recordar... encara que ni sabéssim que havien existit. Ara cal anar a la recerca de noms de dona (nom i dos cognoms) per batejar uns carrers que ells mateixos saben que no tindran cap efecte en el sentiment dels seus habitants. A Manresa, sigui quin sigui el seu nom oficial, un serà sempre «el carrer que surt de la carretera del Pont i dona al Mercadona». I un altre, per posar també un exemple recent, seguirà sent durant molts anys la plaça Montserrat. I quan la memòria de la plaça Montserrat desaparegui i els manresans del futur l’acabin anomenant pel seu nom oficial, la titular d’aquella plaça els serà tan desconeguda com ho havia estat sempre aquella Beata Soledad Torres que també tenia un carrer i de la qual ningú sabia ni on anava a missa.

Per cert, la meva amiga Amelia, del carrer de Maria Aurèlia Capmany de Manresa, cada cop que ha d’explicar a algú on viu ha d’acabar dient «allà on abans hi havia el bisbe Perelló». Sí, aquell bisbe de qui tampoc ningú no us n’hauria sabut dir res, tan sols que tenia nom de carrer.