Els aficionats del Newcastle United, un històric club anglès que en els últims anys ha malviscut entre la primera i la segona divisió tot i el seu potencial social, saltaven i brincaven a fora de Saint James’ Park, el seu estadi. El seu club havia estat comprat per Mohamed bin Salman, un xeic saudita la fortuna del qual s’estima en 350.000 milions d’euros, tres o quatre duros més que la meva paga doble. Fa unes setmanes, els supporters britànics, d’altres equips, van ser posats en un pedestal per haver-se oposat al projecte de Superlliga de Florentino Pérez i els seus satèl·lits. Molts saberuts van omplir-se la boca dient que a Anglaterra se sabia mantenir l’essència de l’esport. Ara, els representants d’una de les seves institucions es passaven aquestes apreciacions per l’entrecuix.

Perquè a canvi de convertir el seu club en un aspirant a tot en unes temporades, es venien l’ànima a un diable. El tal Bin Salman és el mateix que, sempre presumptament, és clar, va manar que trossegessin en juliana el periodista Jamal Khashoggi per les seves informacions contràries al règim. També ha intentat matar altres adversaris exiliats a tercers països i és bastant col·lega del monarca emèrit espanyol, aquell que està passant uns mesos a cos de rei, mai millor dit, a Abu Dhabi.

Per tant, tenim un món en què els xeics, els emirs i altres sàtrapes (segons el diccionari, persona que governa despòticament i en fa ostentació) d’Aràbia, Qatar i els Emirats utilitzen l’esport per blanquejar els seus règims dictatorials. No sé qui és pitjor, o ells o els que van d’íntegres mentre els donen cobertura.