Trobo que la gent en general i els mitjans d’informació en particular no hem acabat de fer prou cas d’una troballa sensacional que s’ha produït recentment i que ara s’ha donat a conèixer. Vet aquí que el investigadors Jesús Alturo i Tània Alaix han localitzat a la Biblioteca de Catalunya un pergamí de 10 cm d’altura per 52 de llargada que, amb els coneixements que tenim avui, pot dir-se que és el primer document extens redactat íntegrament en català. Es tracta de l’anomenat «Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet», un recull de les infraccions, faltes i ofenses que el vassall Guillem Arnall havia comès contra el mateix Isarn, la seva dona i els seus drets. L’autor d’aquest text va ser el sotsdiaca Ramon de Cabó, i el va escriure l’any 1105.

L’interès més gran de la troballa és que aquest memorial de greuges esdevé el primer document extens redactat íntegrament en la nostra llengua, més d’un segle abans que les «Homilies d’Organyà», el text literari més antic que fins ara coneixíem. Torno a dir que, literalment, la descoberta és sensacional perquè endarrereix notablement l’aparició pública de la nostra llengua, aquella parla balbucient descendent del llatí que el poble sens dubte ja utilitzava amb tota naturalitat, però que amb prou feines se sentia amb forces per accedir a la documentació escrita i oficial.

Un amic em deia irònicament que aquesta notícia demostra, una vegada més, que els savis i els científics ens ho trastoquen tot. Tants anys d’honorar amb profund respecte les homilies d’Organyà, d’explicar-ho a fills i alumnes, de visitar cerimoniosament l’espai expositiu que hi ha en aquest poble de l’Alt Urgell que trobàvem cada vegada que pujàvem a Andorra... per acabar sabent que un document molt anterior l’ha desbordat clamorosament en la cursa cronològica de la literatura catalana més antiga...

Bromes a part, les homilies d’Organyà ens suscitaven a alguns de nosaltres altres interessos. Ja l’any 1960, l’historiador Jordi Ventura va fer observar, amb tota prudència, que diverses expressions genuïnament càtares (bona fi, entre d’altres) figuraven en el text de les Homilies, com també en alguns evangelis catalans. Naturalment, no podia pensar-se en una filiació directament càtara, però sí que calia deixar constància que la literalitat de les frases i la seva semblança amb expressions dels rituals del melhorier i del servisi era realment sorprenent, cosa que potser podria explicar-se per l’origen occità de les Homilies catalanes.

Era una connexió interessant però tampoc no tan extraordinària, sobretot si considerem que aquells territoris al voltant dels Pirineus constituïen un entorn geogràfic que compartia models de vida, sistemes culturals i lingüístics i també, lògicament, creences religioses.

Sigui com vulgui, haurem d’agrair a aquest nou personatge que ara reapareix amb força a la nostra història, el sotsdiaca Ramon de Cabó, que ens hagi proveït d’un nou motiu per enorgullir-nos d’una parla tan antiga i tan noble. Una parla que avui, tants segles després, passa per un dels moments més delicats de tota la seva llarga trajectòria...