He intentat trobar entre el meu entorn algun usuari regular (o esporàdic) de la línia R12 entre Manresa i Cervera. Són tremendament escassos, una raresa viatgera. Jo la vaig abordar per última vegada (parcialment) el 1981 per anar a Sant Martí Sesgueioles amb un grup de batxillers del Lluís de Peguera. Per cert, gran cap de setmana de la meva adolescència.

Estic convençut que molts no tenim en compte l’opció d’anar en tren des de Lleida a Manresa (i viceversa) tres cops al dia. Són 15 aturades i dues hores de viatge. És l’ultimíssim recurs en mobilitat local. Les estacions per les quals discorre estan deixades, amb herbes i en l’oblit més absolut. En aquest àmbit ara hi entra la política de la llança entre la Generalitat i La Moncloa. El vicepresident Puigneró acaba d’anunciar que el 2024 passarà de la Renfe a Ferrocarrils amb canvi de nom inclòs. Seran la RL3 fins a Cervera i la RL4 fins a Manresa. Amb 65 milions d’euros, que el polític català vol que paguin a Madrid, duplicarà els viatges, posarà trens nous i moderns per convèncer quasi mig milió de passatgers a fer-ne ús cada any a partir del 2026.

Només puc entendre aquesta proposta com un posicionament polític i per fer un laboratori de proves per si un dia, encara més llunyà, es produeix el traspàs de totes les Rodalies, les de debò, les que mouen persones per centenars de milers cada setmana. Un canvi que la ministra Raquel Sánchez va rebutjar taxativament aquesta setmana en pregunta parlamentària.

Les combinacions de lletres i xifres en el nou nomenclàtor d’aquesta línia fèrria (RL3-RL4) m’han fet evocar el R2-D2 de La guerra de les galàxies, aquell androide nan conegut com «Arturito» a Sud-Amèrica, per la similitud cacofònica de la pronúncia en anglès del seu nom. Nomenar és un accident o un caprici del creador de qualsevol criatura o enginy. Per als (pocs) residents als pobles entre Manresa i Cervera tenir més trens i millors serà una benedicció que ja voldrien a Berga o bé a Solsona. Però la realitat és que els potencials usuaris, llevat d’estudiants sense permís de conduir o sense calés per comprar un cotxe, són una bossa escassa de passatgers. En una finestra de 4 o 5 anys és possible que millorin els combois, siguin ecològics i es pugui navegar per les xarxes a tota pastilla, però sense l’essencial: la millora dels binaris. Els temps de trajecte seran igual d’impracticables.

Un lleidatà és a dues hores de Madrid i a una de Barcelona amb l’AVE. Manresa o Calaf els queden lluny, molt lluny. I a la majoria no se’ls deu acudir gaire res per acudir-hi. Al primer lloc hi ha La Cova, i al segon, el seu famós mercat, segur inspirador de la política de desordre i poca utilitat en què s’han instal·lat tots.

Entre traspàs i traspassar em quedo amb el primer, però molt temo que em succeirà el segon abans que els trens i els seus maquinistes en vaga preventiva passin a mans d’algun modernitzador.

Veure el Llobregat al pas per Castellbell amb dos camins de ferro, un a cada riba, és una prova de com en són de prescindibles alguns anuncis públics. Locomotores lentes cap a la inanitat.