És evident que el dinamisme econòmic català és un fet històric que mereix una explicació. Per què? Doncs perquè a priori no es tracta pas d’un espai geogràfic especialment afavorit pel que fa als recursos naturals. Es tracta més aviat d’un territori aspre i dur, de relleu trencat i divers, rius d’escàs cabal, que cal treballar-lo. Té, això sí, una posició relativament privilegiada dins del continent europeu: ocupa l’angle nord-est de la península Ibèrica, tot mirant l’horitzó de la mar Mediterrània, espai de gran confluència de cultures i grans possibilitats de mercadeig des de l’antiguitat.

Mentre Catalunya, tots els Països Catalans i els socis aragonesos vam compartir estat, a l’edat mitjana, encara es podria entendre el paper dels avantpassats catalans, que van ser capaços, a través del Consolat de Mar, de definir les regles de joc del comerç marítim. Però després de la desfeta del 1714, el renaixement econòmic va ser rellevant en un entorn hostil. I això fins avui dia, on encara és un dels motors peninsulars malgrat les dificultats derivades de l’espoli sistemàtic i la manca d’inversió pública dels successius governs espanyols, de mentalitat centralista. Per això, fa poc l’actual conseller d’Economia, Jaume Giró, deia, de manera prou eloqüent: «El país ens cau a trossos». Però segueix sent prou dinàmic, amb capacitat innovadora i rebent inversió estrangera.

El llibre del professor Antoni Simon Els orígens del miracle econòmic català (ed. Rafael Dalmau) intenta, doncs, explicar aquesta realitat i la raó per la qual va entrar de manera primerenca, als segles XVIII i XIX, en l’arrencada industrialitzadora que mai més ha deixat enrere. Val la pena llegir-lo, perquè hi ha diverses causes, però en totes elles el capital humà hi té un paper fonamental.

Ja sabem que, avui dia, tenim diverses mancances pròpies, com pot ser la dimensió de les nostres empreses, però llibres com aquest ens haurien de servir per mirar-ho tot amb perspectiva, tant per part dels mateixos empresaris com dels nostres polítics. Sí que convindria amb urgència fer un front comú amb els valencians i els espanyols del sud –murcians i andalusos– per activar d’una vegada l’històric corredor mediterrani, indispensable sobretot per al transport de mercaderies. El geògraf valencià Josep V. Boira ho té ben clar i ens ho argumenta de manera planera a La Via Augusta del segle XXI. El corredor mediterrani contra l’Espanya radial, treball guardonat amb el Premi Carles Rahola d’Assaig 2021 i editat per Pòrtic. Si no revertim les polítiques ideològiques espanyoles, a les quals no els interessa de cap manera prioritzar la connexió i el desenvolupament de les ciutats i zones més productives del litoral mediterrani, anirem a poc a poc vers una decadència irreversible. Cal que els empresaris, grans i petits, reaccionin d’una vegada!