Mediterráneo fa gairebé un mes que és a la cartellera i no ha rebentat la taquilla, però ja l’han vist més de 50.000 persones. Menys és res, sobretot perquè la història d’Open Arms crec que mereix ser coneguda urbi et orbi. Un dels protagonistes en la ficció, el gran Eduard Fernández, em comentava l’altre dia, entre al·lucinat i trist, que algú havia muntat una campanya a les xarxes contra la pel·lícula... perquè està feta en castellà! «Deuen ser quatre gats...», especulava, i segurament té raó. Però hi ha gestos que no pesen tant –o no només– per la freqüència, sinó pel significat. Vaig recordar l’enyorat Joan Margarit, aquell poema en què recordava la seva infància quan la Guàrdia Civil li deia: «¡Habla en castellano, coño!», i afegia després: «Però les pitjors entre les paraules, les que més mal em feien, les he sentit en la meva pròpia llengua».
Margarit em sembla un exemple superlatiu de la gran fortuna que tenim els que hem nascut a Catalunya: podem ser bilingües de fàbrica. Tot i que a ell li va tocar una època en què el català era proscrit per la dictadura, però no per culpa del castellà o dels seus parlants, sinó de Franco i dels que li ballaven l’aigua, entre els quals hi havia, per cert, força catalans. És clar que avui hi continua havent a Espanya institucions, partits, col·lectius i persones que menystenen o denigren el català! Però, ¿serveix d’alguna cosa l’ull per ull?, ¿resulta intel·ligent cultivar l’antipatia mútua? Jo crec que convertir la llengua en un garrot suposa –a més d’una insensatesa– una mica tornar a les cavernes, quan l’ésser humà encara no havia descobert la màgia de la paraula. Als sabotejadors de Mediterráneo els recomano l’últim llibre de Lorenzo Silva. Es titula, precisament, Castellano; així que, abans que els surti una al·lèrgia, sàpiguen que l’autor, madrileny, assegura que no vol, «per la malvolença d’uns quants, perdre l’espai afectiu i d’enriquiment personal que havia trobat a Catalunya i la seva cultura». ¿Seran capaços d’entendre-ho, els odiadors lingüístics?
