El judici contra els 9 de Lledoners, acusats de les diverses accions per impedir el trasllat dels presos del procés a Madrid des de la presó de Lledoners el primer dia de febrer del 2019, és una mostra més de la repressió que no s’atura. I no pas per impartir justícia, sinó per escarmentar els que gosin actuar en contra de la unitat de l’Estat, que segueix sent una qüestió inatacable, indiscutible i eterna. En funció d’aquesta premissa va començar dimarts el judici a Manresa dels 9 acusats d’haver-se enfrontat amb els Mossos i haver-los ocasionat lesions. Però de bon principi els mateixos Mossos van admetre que no podien identificar cap dels acusats. Una situació que podria haver bloquejat el judici si a la sessió de dimecres no haguessin aparegut novetats. Però n’hi va haver: sis dels nou acusats van ser absolts. I els altres tres van veure reduïda la gravetat dels delictes de què eren acusats. També cal destacar la presència significativa a Manresa de Jordi Turull, Jordi Cuixart i Josep Rull, tres presos polítics indultats que van donar públicament les gràcies als ara encausats per haver protestat contra el seu trasllat a Madrid. I tots tres van demanar també a la Generalitat que es retiri de la causa, de la qual, incomprensiblement, encara és acusació particular. Dimecres el judici ja va quedar vist per a sentència, que segurament se sabrà aviat.

Al marge de qüestions estrictament polítiques, el gran tema de la setmana amb molta projecció internacional ha estat la reunió que s’està celebrant a la ciutat escocesa de Glasgow per tal de limitar els efectes negatius del canvi climàtic. Els científics n’han parlat des de fa temps però ara la seva veu ja no és d’advertiment sinó d’una molt considerable alarma. A hores d’ara qualsevol ciutadà conscient sap que estem parlant de l’absoluta necessitat de prendre decisions per mantenir el clima dins d’uns paràmetres acceptables. Cal esperar, doncs, que la majoria de la població donarà suport a totes les mesures que calguin, encara que siguin feixugues de suportar. Però el problema ja és tan gran que no admet pedaços. I segurament també s’hauran d’adoptar iniciatives que poden ser poc populars. Però quan les amenaces del canvi climàtic es vagin fent més visibles (sequeres prolongades, fortes ventades i grans temporals, calorades intenses, incendis forestals freqüents, desplaçaments i migracions forçoses de població, etc.) fins i tot els negacionistes del canvi climàtic –que també n’hi ha i n’hi haurà– s’acabaran convencent que s’ha anat massa enllà i que ara cal rectificar ben de pressa.

Per descomptat que hi haurà igualment qui somriurà de manera irònica i dirà que no n’hi ha per tant. Que tot això del canvi climàtic és com el coronavirus, que només ha estat un invent per controlar el personal, i prou. Però també aquests toparan de cap, alguna dia, amb la realitat. Per exemple comprovant, d’aquí a poc, els efectes de l’augment del nivell del mar a la mateixa costa catalana i no només en indrets especialment sensibles com el delta de l’Ebre, els aiguamolls de l’Empordà o l’entorn de l’aeroport de Barcelona. Qui hi tingui interès pot consultar els efectes de la pujada del mar al nostre país a Climate Central (www.climatecentral.org), una organització independent que informa, entre altres aspectes, sobre els efectes que el canvi climàtic està tenint i que tindrà a tota la costa mediterrània.