Ermínia Altarriba: «Per a Berga, no tenir el museu de cultura ha estat un drama»

Ha tornat a l’associació comercial de Berga després de tancar la botiga que havien obert els seus pares fa més de 50 anys. Ha tornat a l’entitat perquè els botiguers no facin el mateix pas que vostè?

Ara hi he tornat amb un vessant més professional, en l’àmbit de la comunicació i el disseny gràfic, que és al que em dedico. Tinc un vincle emocional amb la UBIC de Berga, ja que és una entitat important que toca temes bàsics per a la ciutat i vaig creure que era important tornar-hi.

Què fa ara?

Em dedico al disseny gràfic i a la comunicació. Tinc un petit estudi i col·laboro amb Joan Casellas, que és desenvolupador web, i fem dissenys per a empreses i institucions, a part d’algunes exposicions. Ja ho feia habitualment, però ho compaginava amb la botiga, on no hi vaig poder posar tots els esforços.

També treballa en projectes museogràfics.

Tenia una empresa, Trama, amb dues companyes més i fèiem projectes museogràfics. Jo hi participava amb la meva capacitat de maquetar, amb el disseny gràfic. És un camp que m’agrada molt. He continuat en aquest àmbit i a l’estiu en vaig fer una exposició a Cercs i ara n’estem refent una altra per a Memorial Democràtic. També en vaig fer una que es va inaugurar fa poc sobre la Fia-Faia, que ha quedat molt bé.

La botiga que va tancar tenia la mateixa edat que vostè.

Les botigues d’abans eren molt absorbents, i el pis on vivia amb els meus pares, fins que jo vaig fer set anys, era al darrere. Els meus pares van començar de zero i tenien una predisposició absoluta al negoci, i és que les generacions que ens van precedir, tot i viure uns bons anys, van treballar moltíssim. Al meu pare, que era lampista i electricista, li van deixar 100.000 pessetes per comprar la maquinària que necessitava per al taller. La mare venia del món del tèxtil i també hi va treballar, així que els dos es van començar a espavilar.

Ho troba a faltar?

A mi m’agradava la botiga quan no només hi venia sinó que hi feia una tasca més creativa, i la il·luminació m’ho va permetre. Els clients em preguntaven quins llums havien de col·locar a casa seva, i molts cops m’ho consultaven quan la situació era difícil, com quan hi havia sostres inclinats, per exemple. Encara m’interessa molt la il·luminació, i penso que és una part molt especial dels espais.

Quin és el llum més car que va col·locar?

Un dels més cars va ser per a un xalet dels Pedregals, a Berga, concretament en un ull d’escala interior, i hi vam col·locar un llum italià que vaig muntar juntament amb l’electricista, i hi havia 16 llàgrimes petites amb un vidre molt especial i eren col·locades en forma d’espiral. Va costar 4.500 euros. Ara, les marques catalanes que han apostat pel disseny estan en el top ten de les vendes i amb preus elevats, ja que ara un llum et pot costar mil o dos mil euros.

Abans comentava que ha tornat a l’associació de comerciants pel vincle emocional. Manté el mateix lligam amb el món de la política municipal després del seu pas per grups de l’oposició de l’Ajuntament de Berga? Primer com a regidora del PSC, més tard amb Impuls, quan van trencar amb el PSC, i finalment amb ERC.

Sempre he entès la política com una implicació en la ciutat, i actualment ho vehiculo a través de la UBIC. És una altra manera de fer política. Jo no he viscut mai de la política, i els únics diners que he cobrat van ser com a consellera del Consell Comarcal. Cent euros cada tres mesos. El problema de la política local és, precisament, el voluntariat, i crec que hi ha d’haver una dedicació, un esforç, un treball i uns coneixements. Tot això implica temps d’aprenentatge.

Guarda un bon record de la política?

Sí. En el moment que ho vaig viure hi va haver situacions agres que amb els anys es relativitzen. Penso que ara, amb les xarxes socials, hi ha gent que no té respecte. La part personal n’hauria de quedar al marge, i en ciutats petites com la nostra això costa i em va ofendre que hi hagués gent que em critiqués pel simple fet de ser jo, i es fiqués en qüestions personals i no entrés a debatre el que proposava. Res que valgui la pena recordar. Però en aquest període es van tirar a terra projectes que es van menystenir per rucades.

Com quin?

El gran drama de Berga és haver desestimat en el seu moment el centre d’interpretació de la cultura popular de la Rasa dels Molins. És la gran oportunitat perduda de Berga. No hi ha res més. I si vaig entrar en la política va ser per això.

Ah sí?

Vaig entrar en el PSC de Berga, sense ser-ne militant, perquè no estava d’acord amb les polítiques convergents d’aquesta ciutat. Llavors era presidenta de la UBIC i recordo la primera entrevista amb el govern de CiU, quan feia poc que havia entrat a l’Ajuntament després del mandat del PSC, i una de les preguntes que vaig fer va ser sobre el projecte de la Rasa del Molins. Em van dir que ho tirarien endavant, però poc després es tiraven enrere i proposaven una altra ubicació.

Oportunitat perduda.

Per potenciar el centre, que ens convé molt perquè el carrer Major cau a trossos, necessitem un accés directe. I ens ho donava la Rasa dels Molins. Allà hi havia d’haver un aparcament molt gran que donés accés directe a la zona antiga de Berga. A part, hi havia l’edifici administratiu. I és que l’Ajuntament està en un edifici malalt, que dona males vibracions, i el personal no hi pot treballar bé. S’hauria d’haver quedat com a edifici institucional, per fer-hi els plens. Ara s’estan fent obres a la Ronda Moreta a les quals l’associació de comerciants donem suport i que seran un abans i un després, i és que es tracta d’una zona clau de la ciutat.

Com a mínim ara s’hi estan fent algunes obres.

Un altre nyap seria el fet que el Consell Comarcal, que també hauria tingut cabuda a l’edifici de la Rasa dels Molins, estigui a sobre de la biblioteca municipal perquè no té edifici propi. Saps allò que feia el Peyu, el conegut còmic català, de les cagades urbanístiques dels pobles? Crec que hi podia haver parlat de la biblioteca.

Tan gran és el nyap?

La biblioteca no té sala d’actes. I penses, com pot ser? Doncs sí que n’hi ha, però hi aparquem el bibliobús des de fa 30 anys i, a més, té unes dificultats enormes per sortir. Les biblioteques s’han de modernitzar i ara n’hi ha moltes on s’hi fan sales petites d’estudi. La de Berga no ho pot fer per falta d’espai, perquè hi té les oficines del Consell Comarcal, que hauria de marxar d’allà i buscar-se la vida.

Com?

Que lloguin un local! Ells tenen diners. Per contra, les obres de l’antic convent de Sant Francesc és un exemple de com s’han de fer les coses. En aquest projecte [executat en el mandat de la CUP] vam tenir sort que es van alinear els astres, sobretot quan va entrar La Caixa a liderar el projecte.

Deixa la porta oberta a tornar a la política?

Mai no es pot dir que no, però no entra dins de les meves prioritats, segur.

Canviant de tema, fa molt anys que està vinculada a Berga Comercial. Amb el temps han canviat molt els objectius de l’entitat?

Els objectius no, però el president actual, Xavier Orcajo, li ha donat un aire decidit i estructurat. El camí està molt ben marcat. A part, s’ha professionalitzat l’estructura i actualment hi ha una gerent a temps complet i, és clar, es porten els temes més al dia. S’ha notat en ser al costat dels socis, i uns dels grans mèrits, durant la pandèmia, va ser estar al peu del canó dia rere dia. A més, hem crescut en associats, això vol dir que hi ha una resposta molt adequada.