Fa un segle –més exactament, 102 anys– l’influent intel·lectual alemany Max Weber va pronunciar a Munic una conferència que ha passat a la posteritat per les nombroses cites que se n’han fet. Titulada «La política com a vocació», comença amb algunes definicions sobre el subjecte a tractar, i val la pena recordar-les en aquests dies caracteritzats per un desprestigi de la professió política que pot tenir entre les seves causes unes expectatives massa angelicals sobre el negoci del poder. Comença Weber definint quina cosa és un Estat: «Aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el territori és l’element distintiu), reclama (amb èxit) el monopoli de la violència física legítima». Tinguem-ho present quan es parla de crear-ne un de nou: si no està en condicions i en disposició d’exercir el monopoli de la clatellada legítima, no serà tal Estat. Tres línies més avall defineix quina cosa és la política: «l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els diferents estats o, dins un mateix Estat, entre els diferents grups d’homes que el componen». Per tant, la política va de lluitar pel monopoli de la coerció violenta, normalment exercit per la simple amenaça. I en el següent paràgraf es rebla el clau: «Qui fa política aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució d’altres fins (idealistes o egoistes) o al poder ‘pel poder’, per gaudir del sentiment de prestigi que confereix». Veiem doncs que, segons l’intel·lectual alemany, la motivació de l’acció política és secundària a l’hora d’analitzar les seves dinàmiques i els seus mecanismes, que tenen com a motor principal l’exercici directe o indirecte del poder de l’Estat, a través de les institucions de govern o dels grups capaços de torçar-ne les decisions. 102 anys després, continua sent veritat. Si algú esperava que la política fos una altra cosa, immaculada i cristal·lina, un amable jardí curull de flors, violes i romaní, l’havien informat malament.
