Al carrer del General Prim, 15-17, de Manresa, hi havia un senyal d’aparcament reservat per a persones amb discapacitat des de fa molts anys fins que algun brètol el va arrencar i el va fer desaparèixer. Aquest senyal em consta que el va demanar algun veí per necessitat i amb el pas del temps s’ha fet servir molt per la gent del barri. D’aquest tipus de plaça n’hi ha moltes per Manresa i donen molt bon servei per tal d’aparcar-hi de manera rotativa.

Vaig fer una queixa/suggeriment a l’Ajuntament de Manresa per tal que el reposin i la seva resposta ha estat que, si no el demanem nominal amb la matrícula del cotxe, amortitzen la plaça.

Ens hem assabentat que el van arrencar arran d’una baralla de bar. És a dir, guanyen els incívics davant de persones amb problemes de mobilitat.

La resposta de l’Ajuntament crec que ha estat, en la meva opinió, molt insolidària, ja que ens ha suggerit que demanem la plaça nominal, amb matrícula, si la necessitem (pagant), però al bloc crec que hi ha tres persones amb problemes de mobilitat. A més a més, aquesta plaça es fa servir moltes vegades per portar els avis als metges o perquè aparquin els serveis sanitaris quan venen a visitar-los. No és una plaça que hi hagi cap cotxe de manera permanent, i sí de manera rotativa, com he indicat abans.

L’Ajuntament ha enviat la brigada de manteniment a tapar el forat del senyal i ens ha donat l’ultimàtum que, si en quinze dies no el demanem nominal, l’amortitzen.

Em sembla una injustícia i per això ho denuncio, i espero que remogui alguna consciència i reposin el senyal que tan necessari és.

En aquests temps on la societat sembla embogir, encara hi ha persones bones.

Vull agrair al personal de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa el tracte rebut per part de les infermeres. Malauradament el pacient que elles cuidaven va morir el 15 de novembre passat.

Era molt jove, les infermeres tant del torn de dia com de nit es van portar com a autèntics àngels de la guarda, professionals i sobretot humanes.

Vull fer una menció especial a tres d’elles: Txell García, Puri Muñoz i Sílvia Vallès.

Gràcies, de tot cor, per tot el vostre suport i humanitat. No oblidaré mai el que vau fer pel pare de la meva filla i per mi.

Mil gràcies per tot.

La fast fashion és un terme que s’utilitza per descriure un model de negoci altament rendible i explotador basat en la reproducció de tendències de passarel·les i dissenys d’alta moda, produint-los en massa a baix cost. Sovint això implica explotar treballadors en condicions inhumanes. La indústria tèxtil incita el consumidor a canviar molt sovint les peces de l’armari fabricades en països amb menys drets laborals i costos de producció, com la Xina o Bangladesh. En altres paraules, comprar més, usar menys. Però, on van a parar totes aquestes tones de roba de baix cost?

Cada any arriben 39.000 tones de residus tèxtils a un cementiri de roba al desert d’Atacama que no s’arriben a vendre i acaben llançades a l’abocador del desert més àrid del planeta.

Moltes d’aquestes peces acaben enterrades per evitar incendis tòxics per la composició dels teixits. Tant si són a terra com a l’aire lliure, la descomposició de la roba s’allarga desenes d’anys i deixa residus a l’aire i a les capes freàtiques. Aquesta roba no és biodegradable i conté productes químics, de manera que no s’accepten als abocadors municipals.

Segons un informe de l’ONU del 2019, la indústria de la roba va duplicar la producció entre el 2000 i el 2014 i és responsable del 20% del malbaratament d’aigua de tot el planeta.

Per tot això, crec que hauríem de buscar la manera que tots aquests tèxtils tòxics puguin obtenir una segona vida, per exemple aprofitant-los com a matèria primera per fer panells d’aïllament tèrmic.

Finalment, com a societat hauríem de reflexionar i escollir què preferim, assegurar els drets humans dels treballadors i el nostre planeta o vestir cada dia amb una peça de roba diferent?