En el top 10 de frases més berguedanes hi ha, segur, aquella d’«això als Rasos és neu». I, orgullosos, aquesta setmana ja l’hem pogut començar a fer servir per primera vegada aquesta temporada. La llevantada que feia dies que ens pronosticaven ha acabat complint el seu paper i ha deixat un Pirineu tan nevat que bona part de les estacions d’esquí ja poden obrir.
Aquesta fal·lera berguedana per la neu és ben curiosa. Aquella necessitat d’agafar el cotxe els dies que a Berga plou, fa fred i hi ha números de veure nevar, per anar a investigar a partir d’on és neu tot pujant cap als Rasos és, moltes vegades, inexplicable.
Ara bé, inexplicable però generalitzada perquè sempre t’acabes trobant coneguts que han tingut la mateixa pensada que tu, fet que acaba reforçant una mena de sentiment de comunitat que, què voleu que us digui, reconforta.
Com a comarca tenim molts fronts oberts i temes pendents amb la neu. Segurament el més berguedà de tots, els rasos de Peguera. Moltes idees de projectes, moltes visions, però, almenys de moment, totes en un calaix. Coll de Pal, que, malgrat haver-se tirat endavant, va generar una gran controvèrsia a la comarca entre defensors i detractors. O, actualment, la potencial celebració d’uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu el 2030 són alguns exemples d’aquesta relació, no sé si dir-ne d’amor-odi amb el que alguns cataloguen d’or blanc.
I és que, ara mateix, la neu és motor econòmic de moltes zones del Pirineu. Malgrat les crítiques al model d’estacions d’esquí, malgrat la dubtosa sostenibilitat d’aquest model, la realitat és que actualment la neu és or per a molts territoris pirinencs.
Però, avui, parlar de neu ha d’anar lligat, necessàriament, a parlar d’emergència climàtica. Simplificant molt la terminologia, no neva com abans i la previsió és que ho faci encara molt menys en un futur no gaire llunyà. Per tant, sembla més que evident que necessitem treballar per adaptar-nos al canvi climàtic, preveure possibles riscos per al territori i fomentar la resiliència dels recursos davant d’aquests efectes climàtics negatius.
Al Berguedà naveguem entre dues aigües. No som una comarca amb una infraestructura ben organitzada vinculada a la neu, però tampoc no hi vivim d’esquena. Volem i dolem. Aquells territoris que tenen una forta dependència d’aquest recurs treballaran per adaptar-se i desenvolupar un nou model que els permeti sobreviure.
Els que no hem tingut clar què fer i com aprofitar la neu, els que tenim, d’alguna manera, la mirada fixada en el passat, hauríem de posar-nos a pensar en els reptes de futur que planteja la gestió i conservació del nostre entorn i dels recursos naturals per trobar oportunitats, nous models, que permetin una convivència sostenible entre economia, preservació, gaudi i progrés.
Des del meu punt de vista, això no ha de ser un «no a tot», molt típic berguedà també, hauria de ser un «pensem-ho bé».
