Qui ho havia de dir, en poc temps JxCat ha passat de pactar els pressupostos amb els comuns a posar el crit al cel perquè ERC fa el mateix. Ni uns ni altres haurien preferit aquest soci a la CUP, però un cop la CUP s’ha descartat, el que era justificable a ulls de Junts quan el president era dels seus ha deixat de ser-ho perquè el president és d’ERC. Per culpa de Pere Aragonès, no de la CUP, és clar, la majoria independentista se’n va en orris, una cosa que no passava quan Quim Torra va ser el protagonista d’una jugada idèntica. Reacció contraproduent, la de JxCat, ja que en comptes de pujar-se al carro i atribuir-se bona part de les conseqüències positives que per a tants sectors tindran aquests pressupostos expansius, en comptes d’assenyalar la CUP i presentar-se com a coprotagonista del que sens dubte és un èxit, se’n desmarca i es converteix en comparsa que protesta mentre es deixa arrossegar.
Des de l’endemà de perdre la primacia, Junts s’ha trobat pitjor que incòmode. Les presses per tornar a ser hegemònics en el seu terreny han portat els de Puigdemont a la desautorització permanent del soci majoritari del Govern, de què són la meitat. La meitat, sí, però una meitat que va a remolc de l’altra, que deixa que ERC marqui el camí per no parar de criticar-la, però sense desviar-se. El vicepresident Puigneró va pactar l’ampliació de l’aeroport, convertida a continuació en un fracàs. El boicot dels consellers encapçalats per ell a la taula de diàleg no va impedir que la reunió es fes. Ara que s’aproven els pressupostos del seu conseller estrella, en comptes de posar-se medalles s’abonen als escarafalls i les lamentacions. Obsessionats per l’exclusiva de la legitimitat, la fonamenten en la desqualificació d’ERC. Segons el seu càlcul infantiloide, és a dir ingenu, n’hi ha prou d’enfonsar ERC per aconseguir que Junts pugi. Però obliden que en formar part del Govern comparteixen el descrèdit que alimenten i que, si algun crèdit s’obté de la gestió de la Generalitat, serà tot per a Esquerra.
