Ja hi tornem a ser ! Una altra tempesta en un got d’aigua, per una sentència del Tribunal Suprem ratificant l’obligatorietat de l’ús del 25% del castellà a les escoles. Esquinçament de vestidures, crides a la desobediència, crítiques a tort i a dret... vaja, res de nou a l’horitzó. És igual que experts juristes diguin que la resolució s’ha pres basant-se en la llei d’educació anterior i no tindrà cap traducció en el moment actual. És igual. Toca fer veure que estem indignats i punt.

En comptes de fer escarafalls per una sentència, el que toca fer és avaluar si l’aprenentatge de llengües està ben resolt en el marc normatiu actual, però, sobretot, a la realitat. Jo crec que no. Més ben dit, puc assegurar que no, a la vista de nombrosos escrits i múltiples intervencions que he sentit a la ràdio i televisió per part d’alumnes de diferents edats.

No parlo de xarxes socials, perquè, en aquest cas, totes les llengües queden totalment destrossades. Parlo de cartes, escrits, articles en mitjans de comunicació i d’entrevistes en aquests mateixos mitjans. Els idiomes queden destrossats. Es tracti del català, del castellà i, ja no diguem, de l’anglès.

Aleshores, el que toca fer és garantir un ple domini, almenys, de tres idiomes: català, castellà i anglès. Per aconseguir-ho, res millor que la immersió lingüística en aquests tres idiomes. Això vol dir deixar percentatges i anar al fet pràctic. Per dominar un idioma s’ha de poder fer servir en extensió i intensitat totals. És a dir, fer-lo servir en una assignatura de dalt a baix. Això requereix disposar de professorat degudament preparat i, si pot ser nadiu, millor que millor.

A final de batxillerat el resultat ha de ser el trilingüisme en plenitud. D’aquí que oblidem sentències i anem a concretar. En funció dels territoris, les escoles han de treballar més un idioma que un altre. No pel territori, sinó per la procedència dels alumnes i les seves famílies. Dit això, que una o dues assignatures es facin completament en castellà ha de ser vist com un avantatge. Una aposta pel domini d’una de les llengües més parlades en el món. Pel que fa al català, una concreció similar, amb dues o tres assignatures, en funció dels coneixements i edat. I, finalment, una o dues en anglès, per aconseguir el ple domini d’aquesta tercera llengua, autèntic idioma universal.

I fets aquests deures, encara ens quedaran forces i temps per entrar en una quarta llengua, a triar entre unes quantes: francès, alemany, italià, rus, xinès. Per què no? Si l’ensenyament està ben distribuït, amb mètodes adequats i personalitzats, no és res de l’altre món fer servir 4 llengües. Així doncs, deixem-nos de batalles estèrils i anem al gra. Posem les normatives en ordre i que ningú faci crides a una desobediència, quan després ningú voldrà assumir-ne les conseqüències. Ja sabem de què va això.

Personalment, he anat assolint l’estudi i ús de diverses llengües fins arribar a la mitja dotzena, i no considero que sigui cap cas excepcional. Molt menys ho ha de ser tenir-ne quatre com a bàsiques.