La PAHC, la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques i el Capitalisme del Bages, ha fet nou anys aquesta setmana. Quan va començar a funcionar va semblar que era una iniciativa popular d’urgència amb un recorregut que s’esperava relativament curt, entenent que la manca d’habitatge és un tema que haurien d’assumir els governs que paguem entre tots. No es tractava de regalar pisos com xocolatines, sinó de ser conscients que si proliferaven entitats com la PAHC arreu era simptomàtic que alguna cosa no funcionava i que calia intervenir. Nou anys, ja fa.

A Manresa, tal com vam publicar recentment, en sis anys s’han ocupat 963 pisos i, en concret, el 2020 se n’han ocupat 450. Aquesta mateixa setmana, les jornades que està portant a terme la Secretaria d’Habitatge i Inclusió Social arreu del territori han fet aflorar que els propers vint anys la Catalunya Central necessitarà 9.000 pisos socials. Es parla d’un objectiu de solidaritat urbana del 15%, és a dir, que del parc d’habitatge d’un municipi, quinze de cada cent pisos siguin socials. També aquesta setmana, la consellera de Drets Socials, Violant Cervera, ha anunciat al Parlament que el seu departament presentarà el mes vinent al Consell Executiu l’anomenat Marc d’acció per l’Abordatge del Sensellarisme a Catalunya, un document per «dissenyar de manera més acurada l’abordatge del sensellarisme, establint les bases teòriques per desplegar la metodologia de treball Model Housing First». Jo no he entès res. Si hagués dit que, per fi, es proposa un pla (ai, els plans de les administracions, quina por!; per lents, vull dir, i sovint inoperants) per resoldre el problema de les persones sense sostre l’hauria comprès de seguida... Ho anuncia l’endemà que quatre persones, entre les quals dos infants –un de 3 anys i un altre que no tenia ni un any–, hagin mort a Barcelona en l’incendi dels baixos que havien ocupat a la plaça de Tetuan.

Mentrestant, fa dies que hem perdut el compte de les vegades que l’electricitat ha batut el rècord. Puja el preu de l’electricitat, del gas, dels aliments; si es té un lloguer, cada any augmenta, al marge de l’increment puntual de l’octubre. Els sous, el meu, el teu, però, continuen congelats des de la bombolla immobiliària. Hi ha un empobriment generalitzat que ja s’ha notat en els darrers Black Friday i Ciber Monday.

El sistema no rutlla i comença a fer aigües. Bastir una societat cada cop més dependent és el pitjor que li pot passar, però és cap on ens dirigim fa massa temps.