Treballar un dia en què bona part de la població, la que té alguna mena de contracte, és clar, fa pont és ben estrany, ja que el trànsit és gairebé inexistent, a la feina som quatre gats, hi ha molta tranquil·litat i, amb una mica de sort, pot ser que fins i tot aquell company o companya que t’acostuma fer la guitza avui no hi sigui. Però aquesta mirada, com gairebé totes, és molt esbiaixada, perquè avui, encara que no la vegi, hi ha moltíssima gent treballant. Els comerços en aquestes dates van a tope; ja se sap que el tió, els Reis d’Orient, Pares Nadal o aquella tieta que passa per casa un cop l’any han de carregar-nos d’algun regal i aquest any encara més. Fa dies, setmanes que ens preparen dient que mancaran productes, que els contenidors de la Xina surten molt cars, que no hi ha peces de recanvi, que faltaran joguines... En fi, preparen totes aquelles persones amants de les compres necessàries, o no; bé, jo m’atreviria a afirmar que en un 90% no ho són, si no, això del capitalisme tindria els dies comptats. Per tant, dies de compres i de gastar-nos la doble abans que arribi.
Però no només els comerços van a full sinó també la restauració, hotels, pistes d’esquí tenen gent que ha decidit fer una escapadeta. Tot i que també n’hi ha que no han marxat: amb el fred que fa aquests dies, suposo que han decidit quedar-se a casa i mirar per la finestra esperant si unes borles de neu acabaven deixant una d’aquestes postals nadalenques. També en aquests dies els bombers tenen feina anant de rescat per les muntanyes perquè la gent no hi ha manera que escarmenti i tendeix a fer coses per a les quals no està preparada. Abans en teníem prou amb posar-nos una bossa de plàstic al peu i les xiruques al damunt, agafar un tros de plàstic i anar cap als Rasos i, quan trobàvem un bon pendent, a baixar una estona a grans velocitats, algun cop al cul i poca cosa més. Ara aquestes activitats també s’han sofisticat cada vegada més i per anar a «veure» neu cal passar primer pel Decathlon per agafar no sé quantes coses.
Ja ho tenen, les festes de Nadal, que d’una manera o altra porten la gent a fer coses que curiosament detesten: trobades d’empresa, cantada de nadales, anar a veure els pastorets, dinars familiars que no s’acaben mai, sortir a buscar algun detall per algú a qui gairebé no coneixen i no saben què comprar, què li deu agradar, perquè ja se sap que ara la gent té de tot; o no? Evidentment que no, però no la veiem o no la volem veure, no ho sé. El cert és que hi ha molta gent que no ha fet pont però tampoc és a la feina perquè no en té, que no comprarà de més ni tan sols el que necessita i que mira per la finestra esperant que no caigui neu, que el vent s’aturi i que el sol aguanti tant com pugui perquè dins de casa fa gairebé el mateix fred que al carrer. Tampoc podran temptar la sort comprant loteria de Nadal. En aquest mateix diari era portada fa pocs dies que s’ha tornat al nivell de vendes d’abans de la pandèmia, senyal, doncs, que les coses van més o menys com sempre per a uns quants. Per a molta gent, massa, les coses van a pitjor i potser només podrem començar a resoldre-les quan les fem visibles. No es poden resoldre aquelles coses que ignorem.
